La dona vestida de sac.

Amb aquesta imatge has aconseguit un contrast colpidor que ens acompanya durant tot el relat.
És ben veritat que en el moment en què veiem
la gent necessitada a prop nostre... voldríem i voldríem....però malauradament aquest desig
se´ns fon aviat. Tal vegada no estigui a les nostres mans l´ajuda, però potser si penséssim més sovint amb ells, no seria tan greu la seva pobresa.

Bon relat, colpidor i real.

que si vull anar a casa seva m'he de portar la cadira, a casa son tres, i té tres cadires, quan vingui el segon fill en compararà una altra. No té taula per sopar o dinar, una tele? no sap que vol dir aquesta paraula...
podria seguir.
Sempre ens podem trobar amb gent que no li cal res, que viuen avui, i demà si es desperten, ho tornaran a fer. I si els dius que els vols ajudar, et demanen alguna alomina per passar el dia, o per passar-se un got de vi gola avall.
Sóm un éssers ben estranys els humans!

M'ha agradat el teu relat, ben estructurat, enfocant directe la história, deixant la pregunta a l'aire i que potser un mal vent se l'endurà... com tot.

Una abraçada.

Ferran

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Com ha de ser. Cada cop més, vivim insensibilitzats davant de situacions com aquesta. Som capaços de passar pel davant, carregats de bosses amb regals, sense quasi ni veure la persona que no té el mínim imprescindible per a poder subsistir. Difícilment ens posem a la seva pell, perquè en el fons potser preferim ignorar una realitat que ens envolta i, de fer-ho, hauriem de canviar moltes de les nostres actituds. Ens hauria de resultar difícil, sobre tot en dies de fred com els que està fent, no pensar en aquells que ni tant sols de nit tenen l'aixoplug i el caliu d'una llar.
Molt bon relat, avet_blau
Una abraçada

Tela de sac m'ha fet connectar amb els sacs que aporten vida.... Un sac de farina, un sac de patates, un sac de sebes...
Un sac de persones ?
La gent torna a la normalitat i ja diuen que "no hi han festes fins l'abril". El sac de les Festes. El sac de viure sense descobrir que pots sortir del sac. O potser surts i tornes al sac.

Em sembla que he encertat el dia més adient per llegit aquest nou relat teu: avui és dona la sortida a les compres compulsives de les rebaixes!
Com si no s'hagués assaciat encara la fam consumista que ha portat a alguns a regalar andròmines absolutament inútils i innecessàries al llarg d'aquestes Festes passades i especialment la jornada d'ahir, avui comença una altra cursa de vegades absurda.

El teu escrit és l'altra cara de la moneda: la dona vestida únicament amb la roba més ruda i senzilla en mig dels comerços és com un crit d'alerta, com un clam davant les aparences, una bufetada a la inconsciència... i la teva reflexió final al respecte em sembla contundent.

Ja que intercanviem presents entre amics que som, ja que compartim l'afecte per les paraules, t'ofereixo ara un altre text que penso que entendràs perfectament per la sensibilitat que has demostrat en el teu: es tracta de Quina ràbia! i espero que et resulti grata la seva ironia delatora del mateix problema.

T'embolico l'obsequi amb una abraçada lluenta,
Unaquimera