La darrera vida

T'has sentit mai com se sent la sal dins d'un got d'aigua? Jo sí. Quan la mirava.
Eren uns ulls que tenien una nineta i pupil·la fosques. Eren moltes factures a l'ànima, pedres a les arrugues que tenia clavades a la pell. Eren molt més que anys i vivències, eren malalties i por de quedar-se sola.
Una llum molt tènue. Una manta gruixuda, de llana, que semblava protegir, però era molt més hipòcrita que la misèria; tot i que fes calor, sempre era gèlida. La cortina, d'un color beige negava tota font de claror que podia entrar. Allà, els dies no portaven el Sol, ni les hores, ni els segons. Tot era marxa enrera. Els llençols s'esquifien quan la nit queia i es feien els nuvis de la seva pell neulida. El paper de les parets s'esmunyia de la pols que es dipositava i que enblanquia l'aire i l'olor que pertorbaven els batecs del cor. El complex que formava la seva estança semblava que no li corrés la sang, demanant contínuament alguna mena d'aliment.
Tot el menjar feia la mateixa olor. Els hi feien creure que era bo, que era com en un últim sopar, la millor de les exquisiteses amb què podien acabar la trista jornada, el millor per rebre la mort amb la panxa ben plena. I jo xiuxiuejava, consient de la meva invenció:
-Mmm…que bona que és aquesta natilla, quina sort, eh?
I pensava que per què mentia si sabia que com aquelles natilles se'n podien trobar a qualsevol lloc. El pitjor era que, finalment, em creia que eren delisioses. Em creia que aquella era la millor natilla que existia, que li podia donar. Mentres la remenava amb la cullera, agafava unes càpsules. Les partia, les trosejava, les barrejava amb aquell postre diví, i ella em mirava l'ànima, amb aquells ulls de nina, com si tu fossis l'últim ésser amb vida amb qui compartia respiració i latència, com si tu fossis la seva petita salvació, com si tu li poguéssis donar alguna cosa més que tot el que la rodejava, com si tu li regalessis quelcom que no podia donar-li ningú més. Potser un tros de cel rogenc, el nus de l'horitzó, o dos mans joves unides per l'amor.
Jo, que coneixia la seva condició, jo que sabia que no podia moure's del llit, que estava clavada a un coixí i a un bolquer, que havia perdut tota mena d'intimitat, jo em sentia molt més inferior que ella. I no podia parar de preguntar-me per què era. No podia parar d'imaginar-me-la ballant, rient, jugant, posant-se una camisa o estimant. No podia parar d'observar-la per veure què podia aprendre de la quantitat paraules que em deia amb el seu silenci. Intentava recordar-la com un ésser viu, intentat sobreviure i evitant l'ofec que li produia qualsevol tipus de foscor. Allà mateix, em sortia del meu cos una sobreprotecció imponent.
Davant del llit (la seva última presó) hi havia un tocador atrotinat que jeia com ella esperant que només el temps se l'endugués. I damunt d'aquell aparador, una fotografia, el retrat del que sigué algun dia aquell cos amb ulls de nina. Tanmateix, somreia i era feliç. Tenia vista, oïda, tenia el cos i també tenia l'ànima; en dues paraules: era persona. Però, al mateix tocador, també hi havia una altra mena de fotografia o retrat. Era el reflex que tenia ara dins del mirall. El contrast fou molt pertorbador. Les dos cares, la del present i la del passat em miraven, m'observaven i em demanaven a crits que no la comparés, que no jutgés la seva imatge, que, com la d'una ballarina, havia caigut durant l'últim salt.
Per quedar-me allà amb ella, em vaig haver creure les meves propies farses. Vaig creure que la natilla era bona de debó, em vaig creure que no havia de barrejar 50 grams de fàrmacs perquè continués sobrevivint en aquell llit, i em retrovés amb ella dia rere dia. Em vaig creure que tan sols les cortines cobrien el fred i la nit, i no la llum del dia i la vida, vaig creure que la dona que restava en aquell mirall tan sols era un malson passatger i que quan despertés, tan ella com jo, caminaríem per grans avingudes i riuríem.
I mentres tot allò se'm passava pel cap, li anava donant el darrer sopar a les sis de la tarda. No vaig saber mai si va adornar-se compte de que plorava. Plorava per tot el que s'estava perdent en aquella capsa. I mentres observava el cel, el seu últim destí, vaig saber què tenia ella que no tenia jo, què era allò que la feia més immensa que la meva persona. Era la força de la Mort. Per molt vulnerables que esdevinguem, encara que només siguem un cos que descansa a la vora d'un llit, la mort ens fa forts, i ens fa forts perquè és quan acceptem que em viscut alguna vegada.