Patates fregides a les 8 del matí.

Viatja el meu record,
somia la meva ànima,
mirant un plat de patates fregides,
buscant allò que m'il·luminava.

No era res especial,
Sinó tan sols un cel ple d'estrelles,
Una lluna com una conquesta,
I una mà treta d'una nevera.

Aquell bressol nocturn,
I un ull plorós,
Tan sols per prescindir d'un petó,
Com els que dones a un ós de peluix.

On és aquell món
on tot el què menjava era dolç?
Dins d'un got d'àcid
Consumit pel record.

No escoltava el teu cor,
El sentia.
No feia una ullada al teu amor,
Sinó l'ofegava amb fervor.

I si ara trec el flaix de càmera,
La imatge ja quedà cremada.
I si ara renego del teu rebuig,
Romandré ben cuinada.

Mitja hora és la que em queda,
Per despertar i vestir a la mateixa.
Una que es mira i no es vista.
Una que menja patates fregides cada dia.