La darrera proclama

Entre el fum d'una marea de tabac,
insípides converses alienes,
dos o tres gots de cafè, amb llet.

Et dibuixo de nou tot enfilant
pels ulls mirades fugiceres
que et reclamen talment per decret.

Sí, has tornat de nou, com abans, com sempre.
Com quan fugíem plegats per rius de neu,
Com quan ocupàvem facultats, i lluites arreu.
Com a la tardor llunyana, somiant-te al vespre.

Avui he tornat a creure en paradisos
i camps de mar verda, immensons.
Volem plegats o mata'm,
no voldré res més,
serà la darrera proclama.

Diga'm que aquell esguard no ha estat un somni.
Diga'm que no era pas en va.
I em llençaré -si cal- al teu abisme.
I et donaré -si cal- la vida.