Epístola a un artista ambigu

Tu, que et creies fugitiu de la mediocritat
mentre vesties les robes de l'ambigüitat,
has pensat que la protesta és renegar de tot.
Tu, que et creies posseïdor de totes les veritats,
entenies democràcia sols per 'nar a votar,
vas pervertir la lluita amb aquella cançó.
Tu, que et creies un poeta del fet qüotidià,
viatjaves amb les rodes de la vanitat.

I no vinguis amb posat d'amic
mentre fas el joc a l'enemic.
Conscient o inconscient, tant se val,
no és el mateix; però sona igual.


Tu, quan deies que tu creies en la voluntat,
quan deies que tu no volies prendre-hi part,
vas donar-li la veu a tots els vells traïdors.
Tu, sí, tu ! que vas donar-li peu a la passivitat
amb les teves cançons d'amor existencial.
No diguis que tu anheles abastar el nou món!
Tu, recorda quan anaves de cantor exiliat,
ara t'amagues dins de la conformitat.

I no vinguis amb posat d'amic
mentre fas el joc a l'enemic.
Conscient o inconscient, tant se val,
no és el mateix; però sona igual.


No pots fer bandera de neutralitat.
Mai no podràs tastar la imparcialitat.

O estàs amb el poble o estàs amb l'opressor
I sense acritud,

Salut!