La cirurgia que no va arribar mai

Després de molts mesos en llista d’espera per una malaltia greu a l’estómac, la Maria va rebre per fi la trucada que esperava. Li deien que el dimarts dia 16 la podrien operar a l’hospital públic de referència. Havia de ser-hi a les sis del matí per entrar al quiròfan a les set.
La notícia havia de ser un alleujament. Però també va ser l’inici d’una altra angoixa. L’operació feia por. Era important. Necessària. Massa esperada. Els dies previs es van fer eterns. Les nits, encara més. La Maria gairebé no va dormir. Tenia el cos cansat i el cap ple de pensaments.
El dia de l’operació ja estava desperta a les dues de la matinada.
No li va caldre despertador. A aquella hora ja sabia que no tornaria a dormir. Cap a les cinc va sortir de casa amb el seu marit. Encara era fosc. Van fer el camí cap a l’hospital en silenci, amb aquella barreja de por i esperança que només entén qui ha passat per una cosa així.
Van arribar abans d’hora. No volien fallar. Després de tants mesos esperant, aquell dia havia de sortir bé.
A l’hospital tot va anar de pressa. La van cridar, li van fer omplir formularis, autoritzacions, consentiments i papers de tota mena. Ella signava. Feia el que li deien. En aquell moment confies. No tens forces per qüestionar res. Només vols que tot comenci i acabi bé.
Després la van portar cap al quiròfan. Era la primera operació del dia.
El seu marit es va quedar a la sala d’espera. Sol, assegut, intentant pair els nervis. Ella, mentrestant, entrava en aquell espai fred i impersonal on deixes de controlar res i passes a dependre del que decideixin els altres.
Al quiròfan, el metge que l’havia d’operar la va saludar i li va dir unes paraules tranquil·litzadores. Dues infermeres l’atenien. La Maria es va estirar a la llitera amb la bata verda. Tot semblava preparat.
—Comencem? Et posarem unes vies, per al sèrum i els medicaments.
Però abans de començar la intervenció va arribar el primer ensurt. La infermera que li havia de posar les vies semblava nova, o poc experimentada. Va començar a punxar-la sense encert. Una vegada. I una altra. Dolor, nervis, intents fallits. Allò que havia de ser un gest senzill es va convertir en una petita carnisseria. Finalment, una altra infermera va haver d’intervenir i punxar-la a l’altre braç.
La Maria ja no només tenia por de l’operació. Ara també li feien mal els braços. Estava cansada, nerviosa, adolorida, estirada en una llitera, dins d’un quiròfan, esperant que tot comencés d’una vegada.
Però no començava.
Passaven els minuts.
I amb cada minut l’angoixa creixia.
Hi ha un moment, abans d’una operació, en què una persona ja ha fet el salt. Ja ha acceptat la por. Ja s’ha posat en mans dels metges. Ja no és del tot a casa seva, ni amb els seus, ni en la seva vida normal. És allà, vulnerable, preparada per allò que ha de venir.
I llavors el metge li va dir que no l’operarien.
Que l’operació quedava suspesa.
Que es vestís.
Que ja l’avisarien per fer-ho un altre dia.
El motiu: l’anestesista estava de vaga i no aniria a l’hospital.
La Maria no s’ho podia creure.
No l’havien avisada abans de sortir de casa. No l’havien avisada en arribar. No l’havien avisada abans de fer-li signar els papers. No l’havien avisada abans d’entrar al quiròfan. No l’havien avisada abans de punxar-la.
Li ho deien ara. Quan ja era dins. Quan ja estava estirada. Quan ja havia passat la nit en blanc. Quan ja havia fet tot el que li havien demanat. Quan ja havia reunit les forces per afrontar una operació greu que feia mesos que esperava.
La resposta era: vesteixi’s i ja l’avisarem.
Res més.
Cap explicació clara.
Cap responsable.
Cap alternativa.
Cap nova data.
La Maria es va vestir com va poder i va sortir del quiròfan plorant. Desfeta. Va anar fins a la sala d’espera, on el seu marit pensava que l’operació ja devia estar començant. En lloc d’això, va veure aparèixer la seva dona trencada, amb els braços adolorits i l’ànima per terra.
Amb el que li havia costat arribar fins allà.
El seu marit, indignat, va demanar el full de reclamacions i va deixar constància dels fets. Per part de l’hospital, cap explicació real. Només les disculpes del pobre administratiu que va haver d’aguantar la ràbia d’una família que no entenia res. Una persona que segurament no havia decidit res i que tampoc podia solucionar res.
Més tard van saber que aquell mateix dia s’havien anul·lat tres o quatre operacions més, les que anaven després de la de la Maria.
I això encara ho fa més greu.
Si no era només una urgència d’últim moment, si ja afectava diverses intervencions, com pot ser que ningú ho sabés abans? Com pot ser que una pacient arribi fins a dins del quiròfan abans que algú li digui que no hi haurà operació? Com pot ser que ningú pensi en el patiment que això provoca?
Fins ara, cap notícia més.
Cap trucada. Cap nova data. Cap explicació. Cap gest. Res.
I això és el que més dol. La sensació que, un cop has sortit per la porta, el teu patiment ja no existeix. Que el teu cansament, la teva por, les teves nits sense dormir i els teus mesos d’espera són només una incidència més en algun full de registre.
Però no ho són.
No parlem només d’una operació ajornada. Parlem d’una dona malalta que feia mesos que esperava. D’una pacient que va entrar a un quiròfan i en va sortir plorant sense haver estat operada. D’un marit que esperava notícies i va rebre la imatge de la seva dona desfeta. D’un sistema que aquell dia no va saber donar ni resposta, ni cura, ni respecte.
La sanitat pública mereix recursos. Els professionals mereixen respecte i condicions dignes. Però els pacients també mereixen ser tractats com a persones.
La Maria no demanava cap privilegi. Només demanava que es complís allò que li havien dit. I si no podia ser, que l’avisessin a temps. Amb una trucada. Amb una explicació. Amb una mica d’humanitat.
El que va passar aquell dimarts no hauria d’haver passat mai.
I si va passar, algú hauria de donar la cara.