Ulls blaus captivadors!

Recordo aquell dia com a molt especial.
Tornava cap a casa caminant de pressa, preocupada perquè amenaçava tempesta i no duia paraigua. Malauradament, vaig ensopegar amb una pedra que hi havia a la vorera, vaig perdre l’equilibri i vaig caure.
Un home que passava per allà ho va veure i, molt amablement, em va ajudar a aixecar-me. També va recollir del terra les bosses amb les coses que acabava de comprar. Just en aquell instant, va començar a ploure fort, i ens vam aixoplugar en una cafeteria que hi havia molt a prop.
Com que la tempesta semblava que anava per llarg, em va proposar de fer un cafè mentre esperàvem que amainés. Veient els seus ulls d’un blau cel captivador, vaig quedar ben embadalida i vaig acceptar la invitació.
Vam estar una bona estona xerrant del temps i d’altres temes intranscendents, i ens vam adonar que vivíem molt a prop l’un de l’altra.
Quan finalment va deixar de ploure, vam sortir de la cafeteria i ell es va oferir a ajudar-me amb les bosses, ja que compartíem un tros de camí.
Ja gairebé arribant a casa, vaig notar com una escalfor m’envaïa tot el cos, mentre una esgarrifança intensa em recorria de cap a peus. Quan vam ser davant del portal, li vaig preguntar si voldria ajudar-me amb les bosses fins al pis. Amb una mirada sorpresa, però amable, em va dir que sí.
Només entrar a casa, vaig tancar la porta, vaig deixar les bosses al terra i, sense apartar la mirada dels seus ulls i sense dir res, em vaig llençar als seus braços. El vaig acorralar contra la paret i vaig començar a acariciar-lo amb deler, sense deixar cap racó per explorar. No em vaig aturar fins que, ja despullat, el vaig tenir davant meu, a punt de caramel.
Les meves mans el buscaven amb fam continguda, i els nostres cossos es van acostar com si feia temps que s’esperessin. Els seus llavis, al principi dubtosos, van acabar cedint als meus amb una entrega lenta, deliciosa, mentre el món quedava reduït a aquell instant.
Ell gemegava i em deia que no estava preparat per a una cosa així... però jo no em vaig aturar. Guiada pel desig, vaig continuar fins que el seu cos, rendit i exhaust, parlava per ell mateix. La tempesta havia tornat per quedar-se...