La casa dels silencis

Feia set mesos que s'havien traslladat a la nova casa de poble. Des del primer moment, ell va estar en contra d'abandonar la seva vida urbana per mudar-se a un poblet abandonat a la comarca del Segrià de poc més de mil habitants. Però el pare ja havia esgotat l'atur i no podia deixar escapar l'oportunitat que li va oferir un cosí seu, de compartir el negoci d'una granja de pollastres i arrendar terres de regadiu. De moment se'n sortien prou per anar tirant..
Ell tenia set anys, i la seva germana petita tres. No tenia gaires amics, de fet a la seva classe nomès hi havia dotze nens. L'Oriol, el Lluc i el Joel n'eren els millors amics. Van ser ells qui li van explicar la història d'aquella vella casa i del misteri de la bruixa. Deien que havia matat la seva família ja feia molts i molts anys, i que estava maleïda a viure eternament en aquella casa.
Una tarda de maig, tot sortint de l'escola, en Pau, l'Oriol, el Lluc i el Joel, van decidir anar a veure la casa. Situada a les afores del poble, van apropar-s'hi amb bicicleta. Era gran, tenia tres plantes i finestres i balcons generosos en tamany en gairebé totes les estances. Envoltada d'un jardí inmens, en una època millor devia haver estat meravellòs, però ara era ple de males herbes que desdibuixaven tristesa i grisor en tot aquell indret. En Pau no tenia por. Però el que veia el sorprenia. La casa emanava una gran calma, silenci absolut, trencat tan sols per algun ocell que despistadament anava a parar a alguna de les branques dels arbres del jardí. Semblava mentida que allí hi poguès viure una bruixa. Desde la reixa del mur contemplava la magestuosa casa i s'hi imaginava a dins. Com devia ser. Quan de sobte va veure en un dels balcons de la primera planta una mà que s'aferrava a una cortina. I una silueta prima de cabells color ocre i fins a la cintura, vestida amb un camisó de color cru. En aquell moment les seves mirades es van creuar i en Pau va fugir corrents amb la bicicleta, camí de casa. Oblidant els seus amics completament, aliens a aquell moment de mirades entre ell i la bruixa.

Va estar dies i nits sense dormir, patint per si la bruixa venia a casa seva i els hi feia quelcom a ell o a la seva família. Ni tan sols va parlar-ne amb els seus amics, que no paraven de fer-li preguntes sobre si havia vist la bruixa, com era, si tenia berrugues o si era horriblement lletja o si duïa escombra.
Ell tan sols recordava aquella mirada, que el va fitar acusadorament per haver destorbat la seva calma. No recordava haver vist berrugues ni barrets ni escombres de bruixa.

Van passar els mesos i una tarda de finals de setembre, va decidir tornar-hi tot sol. Temerosament es va apropar a la reixa i mirà de nou el balcó on havia vist la silueta. No hi va veure res ni ningú. Però sentí música. De dins la casa emanava una música trista, rítmica que el va deixar petrificat a la vora del mur d'aquella misteriosa casa. Aquella melodia el va atrapar durant minuts, hores, potser. I dies desprès de la segona visita a la casa, encara entonava aquella bella melodia.

Tampoc això ho va explicar a ningú. Va tornar a la casa tres, quatre, fins a deu vegades més.Sempre sol. Però no hi havia ni rastre de música ni cap silueta a la finestra o al balcó. Semblava que ja no hi haguès ningú. Ell no desistia i continuà anant-hi. No sabia què era el que buscava o el que esperava trobar: gats negres, corbs estridents, màgia blanca o negra dins aquells murs de pedra....

Una tarda freda i boirosa de finals de gener s'encaminà cap a la vella casa. La va estar observant desde tots els costats, finestra per finestra, balcó per balcó. Parava bé l'orella per sentir, obria els ulls de bat a bat per veure-hi millor. Però res. Ni tan sols hi havia cap llum obert en cap de les finestres, i això que ja era plena tarda i no s'hi veia gaire Desil.lusionat, tornà de nou a casa seva.

Finals d'abril. Ja feia mesos que havia desistit anar a la vella casa, però aquella tarda hi pujà de nou. Aquest cop vorejà la casa i s'encaminà a la reixa del darrera, des d'on tantes vegades havia observat el jardí per dins. I allí la va veure. La silueta prima i esbelta estava asseguda ara, en un banc de fusta. No tenia berrugues a la cara. Ni duïa escombra. Aquest cop anava vestida amb un vestit negre, i el llarg cabell color ocre, el duïa recollit amb una pinça de color carn. Es mirava les mans i sostenia quelcom que ell no podia veure des d'on era. Emanava tristesa. En Pau sentía que havia d'apropar-s'hi, que li havia de dir quelcom... Llavors, va veure com tremolosament, la senyora s'apropà el mocador que sostenia, per eixugar-se les llàgrimes que brollaven dels seus ulls. I aixecà la mirada, i es trobà amb ell.
De nou sortí esforagitat d'aquell indret. Per segon cop havia trencat la pau i tranquil.litat de la silueta. Ell ja no creia que era una bruixa. Però aquell fóu el darrer cop que anà a la vella casa.


Van passar gairebé vint anys. Ara ja li agradava el poble i hi tenia molts amics. Fins i tot havia iniciat una relació amb la Maria, la filla de l'alcalde. El seu pare continuava treballant a la granja, i la seva mare era professora de la llar d'infants del poble. Ell havia estudiat Medicina a Barcelona i feia poc li havien donat una plaça d'adjunt a l'hospital universitari de Lleida. Assegut a la taula de la cuina, fent el cafè amb la seva mare, aquesta li va dir que havia mort la vella senyora Anna. Ell li va preguntar qui era. Quina sorpresa s'enduguè en saber que era la propietària de la casa que tants cops ell havia anat a visitar.. De la que no n'havia parlat a ningú. La seva mare li va explicar la veritable història: un desafortunat incendi en ple estiu va cremar la fàbrica de cotó que els pares de l'Anna tenien al poble. Tant el seu marit com els seus dos fills van morir en l'incendi. L'Anna va intentar salvar-los, però quedà atrapada, malferida i cega. Va viure sense sortir mai de la seva magestuosa casa. Sola, tan sols acompanyada per una minyona que va estar al seu servei durant molts anys. En Pau, llavors es va adonar que ella mai el va veure. Mai les seves mirades es van creuar, ni que tampoc mai li havia destorbat la pau i tranquil.litat que l'Anna tenia a la seva casa.

Assegut en un dels bancs de fusta del jardí, en Pau observa la casa. Havia imaginat tantes vegades com seria per dins...I ara n'era el propietari. Havia decidit comprar-la juntament amb la seva promesa Maria. N'havia conservat tota l'estructura exterior, tan sols va haver de fer una petita reforma a la façana. i a bona part de la teulada. Conservà tots els balcons. Conservà també el vell piano de cua, responsable de la melodia que havia sentit tocar i que tant el va impressionar el segon cop que havia anat a la casa. La que ara era la seva casa.