La caputxeta prenyada

- Sóc la Caputxeta, i com sempre vaig a veure a la meva velleta. Sempre esta malalta, ep!... Torna enrere, això és d'un altre conte: el de "La Caputxeta emprenyada".
No, avui no us vull contar aquesta versió, ni cap d'altre molt més suada que la que ja us vaig contar l'altre dia.
Avui us contaré la versió que tota la família la té "vetada".
Doncs bé, per variar anava a veure l'àvia que crec que tenia més cuento que en Calleja, és hipocondríaca i creu que té totes les malures del món mundial. A més és tossuda com una mula, a veure què li costava anar-se'n a viure en una urbanització més a prop de casa de la seva filla (la meva mare), així, jo no hauria de fer tantes caminades en va, cistellet amunt cistellet avall.

Doncs la història és remunta uns quants anys enrera, jo era joveneta i fadrina, i l'àvia encara no era tan àvia com això, jo tenia quinze anys i l'àvia encara no cinquanta. L'àvia se les entenia amb un caçador, que l'anava a veure cada setmana, a veure com es trobava, i sempre se la trobava al llit i sense calces i es clar ... li ensenyava com li anava l'escopeta que sempre la tenia carregada per l'ocasió. I pensareu com ho sabia jo això, doncs molt fàcil... abans d'arribar a la casa, en el porxo, em trobava el tanga de l'àvia per terra i li sentia la veu per la finestra, gemegant fins que el caçador sortia per la porta tancant-se la cremallera dels texans amunt. Ell amb un gran somriure amb saludava i jo entrava a portar-li el dinar a la "pobre dona" que estava al llit tota adolorida però amb morta gana, i amb un somriure similar al del caçador.

En aquests deu anys que ha durat la broma, d'anar amunt i avall pel bosc fosc i ombrívol, el caçador no ha trobat mai al llop, però jo si !.
La primera vegada que el vaig trobar, era a la tardor per això jo ja portava la caputxeta vermella, feia humitat.
Ell, el llop, la primera vegada que el vaig veure estava recolzant-se en un arbre amb les urpes del davant creuades. Portava uns "pirates" texans amb un forat en el cul , d'on li sortia una llarga cua gruixuda, llarga i peluda, i portava un "polo" blau-marí amb un animaló brodat al pit, de color verd.
Ell va dir-me que és deia, Llop, el Llop.
Tenia una xerrera i un do natural per ensibornar a les noies i jo que encara era fadrina em va encisar i li vaig cantar tota la meva història. Ell que era més viu que la fam, és va interessar pel meu cistellet. - Què portes maca en aquest cistellet ?.
- Doncs unes figues per la meva àvia. Li vaig dir.
- Me'n puc menjar una reina ?. Jo li vaig dir que si i aleshores... d'una revolada em va tirar a terra i em va treure les calces i se'm va menjar ... la figa !.
En un altre contrada, me'l vaig tornar a trobar, tan encisador com sempre recolzat en un arbre. - Hola reina, avui també portes figues ?.
- No, avui no, avui porto carxofes.
Em va tirar a terra i se'm va menjar ... la carxofa !.
Aquesta conya, va durar un temps, fins que un dia jo portava una panxa que semblava que m'hagués afartat de mongetes amb botifarra, cosa que era veritat, era el menjar que més m'agradava aleshores.
La meva mare em va dir que estava prenyada i quan la criatura va sortir, era... molt peluda !, La mare em va preguntar a qui s'assemblava i jo li vaig dir - Al pare !. La mare de seguida ho va entendre, i em va fer prometre que aquesta versió no la contaria mai, però jo ja estic tipa d'amagar el meu fill dient que és la meva mascota !.