La banca que ens va parir.

Com algun altre dia qualsevol, en Cosme i jo fèiem cua a "la Caixa", aquesta que abans era de tots i ara és d'uns quants.
Ser dels primers ens dóna el privilegi de rebre a la nostra pituïtària l'aroma fresca dels bitllets acabats de sortir de la cambra cuirassada, i de gaudir de l'humor verge d'agrors dels empleats.
A la cua, i per davant nostre una senyora portava una guardiola de fang d'aquestes que tenen forma de porquet. Era un regal per al seu nét; volia ingressar-li, en una llibreta d'estalvis, que li havia obert feia anys a despit d''ell, qui hagués preferit una "Play Estation" com la resta dels seus companys de l'escola.
Pel soroll que feien les monedes en dringar entre elles, s'intuïa que hi havia com uns cent euros però, era més la tenacitat de l'estalvi que la quantitat al que a la iaia li feia il·lusió.
L'operari de la sucursal, amb to vehement, li va dir: que tornés a casa, que tragués el coi de monedetes del garrí en qüestió, en fes paquets amb uns estotjos de plàstic que la mateixa entitat regalava (mira si són bones persones) que aconseguís que li canviessin en bitllets i després li ensenyarien a ingressar-ho en el caixer perquè a partir d'ara, tot s'havia de fer pels caixers; tot.

La resposta no va ser del grat de la iaia però si no volia tenir els quatre rals que li quedaven sota del matalàs, i tenir domiciliada la pensió en un conte corrent (cosa a la qual va ser obligada en el seu moment) havia d'empassar-se aquell nou gripau, com tants d'altres al dia. Tot sigui per la modernor i el benestar de les generacions futures.
En el seu traginar lent, cap a la sortida, va estar agredida per l'entrada violenta de dos nois: dos atracadors.
Perquè dic dos atracadors? Doncs perquè vistos des de la meva mirada experta, els delatava el seu caminar inconfusible, aquella serenor glaçadora, aquella professionalitat esculpida als ulls, aquells antifaços, aquells crits, aquelles empentes, les escopetes, els passamuntanyes, els sacs amb el símbol del dòlar, els guants. . .
És a dir: dos professionals com una plaça de braus.
De seguida es varen fer càrrec de la situació. En una coreografia estudiada una i mil vegades, van ocupar el lloc que sobre el paper havien assajat molts cops. En el món real tot semblava més petit
-Per autoprotecció no diré el nom reial dels nois atracadors.
En "Cristobal" era l'encarregat de cridar i esporuguir la gent, no sabia com posar l'escopeta per no fer malbé la pantalla del caixer, endemés el passamuntanyes que duia, com la tieta li havia fet de ganxet, no acabava de deixar-li lliures els ulls i a més a més picava.
El seu company, al qual denominarem "Mariano", no deia mai res cara a cara, era més assenyat, i negociaria amb la gent tal com havien assajat.
En "Cristobal" va cridar:
-D'Això.... Això és un atracament!!!
-D'Això... Si ningú es fa l'heroi, acabarem de seguida!!!
En "Mariano" es va dirigir al taulell, amenaçant, però una noia amb més pinta de becària que de banquer li va dir:
-És que ara tot es fa per al caixer i a mi no m'han donat cap instrucció per a ser atracada i....... -si no li ha de saber greu porta el passamuntanyes al revés-.
De cop en "Mariano" va giravoltar violentament i va anar de pet cap al caixer i l'operari de l'oficina que feia el paper de guia en aquest viatge apassionant pel món de les insensibles màquines.

-S'està colant!!!, va cridar un senyor amb bigoti, des de mitja cua.
Es veia d'una hora lluny que per no perdre la tanda, havia sortit de casa corrents, encara duia posades les sabatilles de quadres i la bata de pelfa d'estar per casa, també a quadres i, sota del pantaló, juraria que la part inferior del pijama, però no tinc manera de contrastar-ho.
En "Mariano", emprenyat com una abella, en ser fortament esbroncat per una senyora Àrab (amb el xiscle bereber) que estava també fent cua i, per no declarar que l'escopeta que duia era només de fogueig, va haver de demanar torn i esperar com tots.

El temps d'espera va estar amenitzat per un nen que, escapat de la mà fiscalitzadora de la seva germana, es va dedicar a recórrer el perímetre complet de la sucursal, saltant sobre taules, arxivadors, cadires i tot el que pogués ser un destorb entre ell i l'obstacle següent.
En "Mariano" no va poder més i va dir ("por lo bajini") conscient que era sentit per tot-hom:
-Per fer una merda d'ingrés a la companyia de la llum portes una hora!!!!
-Els he vist més ràpids!!!!!!!!
Quan li va tocar, tota aquella mala llet i nervis que s'havia anat empassant en el temps d'espera, es tornava ara por; La màquina era infal·lible, l'atracador no.
En prémer: idioma, no va tenir problema però, es veu que a l'ordinador central per "atracament", no li sortia res i aquí va començar tot.
Com un sol home, fos amb "l'entitat", es va acostar el guia de les màquines a preguntar si hi havia cap problema.
-Està clar que n'hi ha, jo vull atracar i "això" diu que és una operació només reservada als directors de l'entitat. Que torni demà amb quatre papers que em demana.
Per aquests treballs esporàdics, jo li pago a hores en"Cristobal", i això em costarà el bec i les ungles.

L'operari de la caixa, amb un somrís falç a la cara, va dir que la màquina "a lo millor" no es deixava atracar perquè la impressora no tenia paper, i que li estranyava molt perquè li havia dit el cap de zona que per al caixer es podia fer tot. Tot.

A la porta de la sucursal es començava a acumular gent qui, des del carrer estant, amb la gallardia que dóna el no estar segrestat, opinava del que estava passant a l'interior.
Uns de manera arrogant:
-Si jo entrés aquí, ho solucionava en segons.
D'altres de manera més humil:
-Si em deixessin entrar, potser xerrant amb els atracadors.....
I uns "guiris" que passaven per allí, fent fotos de record per poder ensenyar als amics les vacances de risc, que havien fet a Barcelona.

Les sirenes i els llums blaus, varen precedir l'arribada de la policia.
Amb un megàfon decorat amb d'adhesius, el policia que manava més es va repenjar al cotxe patrulla, disposat a parlar. No ho va poder fer, perquè un dels adhesius, concretament un de "Bob Esponja", tapava el botó de parlar.
Una vegada solucionat l'incident va cridar:
Els parla la policia; surtin amb les mans enlaire com si estesin ballant una sardana (era la policia autonòmica) i no els passarà res.

A en "Mariano", ara que li tocava la tanda del caixer automàtic, també li sabia greu engegar-ho tot a Can Pistracs, i deixar l'atracament a mitges.
El policia del megàfon seguia, pesat, dient unes frases que li havien ensenyat com a negociador en un curset a distància que havia fet.
A punt de bloquejar-se-li el número de seguretat (era el tercer intent sense èxit) l'atracador va començar a madurar la idea que una sortida airosa a aquell conflicte, passava necessàriament per deixar entrar a la policia.
Així ho va fer.
Mentrestant, en "Cristobal" el mirava, suant, per entre els foradets de la llana del seu passamuntanyes, suplicant una decisió encertada mentre encanyonava els ostatges amb una escopeta que ell sabia era de joguina.
El policia, deixant el megàfon a un costat i les armes a un altre, es dirigí a la porta on en "Mariano" l'esperava.
- Bon dia agent, no li dic si vol prendre res perquè no sóc a casa meva.
L'operari del banc, el va reprovar amb la mirada doncs li havia dit en moltes ocasions que se sentís com a casa.
El guàrdia -això és de primer curs de negociador- li va dir que com a mostra de bona voluntat deixés sortir a tota la gent que tenien retinguda.
Els lladres també ho varen fer.
Arribats a aquest punt, en "Mariano" només volia que acabes tot allò i solament va condicionar la sortida de l'operari de banca: per si el caixer feia el "tonto".
Tots quatre, sols davant de la màquina, van començar una operació que no per anunciada deixava de ser la més trista que ha fet mai un caixer.
L'agent va prendre la iniciativa, que per algun motiu era la llei i li tocava, es va posar davant del teclat i va fer...

-Idioma?
Català
-Què vol fer ara?
Altres operacions/ ingressar atracadors.
-Alguna presó concreta?(i aquí hi havia un desplegable):
Can Brians.
Model.
Els Lledoners.
Quatre Camins.
Altres...
-Atracament consumat?
No.
-Acosti els atracadors a la ranura, tal com indica el dibuix.
En "Cristobal" i en "Mariano" aixecant les cames, varen passar davant.
-Necessita comprovant?
Si, va dir l'agent (que després me'l demanen a comissaria).
-Vol fer alguna altra operació?

Amb els papers a la mà, policia i empleat de banca es varen acomiadar fonent-se en una abraçada, contents, un per la feina ben feta i l'altre perquè un dia així no es pot oblidar per molts quinquennis que treballis a una entitat.