L´ocell de la terra

A voltes penso en una àguila,
l´au il·lustre a la carena del pla
en un dia rúfol, de núvols a l´Aragó,
abans de la tempesta, solitària,
enduta pel vent i pel signe del llamp.

Les àguiles em feien bategar.
Recordo un matí de maig,
travessant camps d´oliveres,
sentir-me observat per una àguila
fent cercles ben amunt, ben al blau.
Innocent i atemorit, vaig córrer
a trobar-te entre els teus arbres.

El meu avi estimava les àguiles
i sabia que dels Ports
baixaven fins al mar
per dur-nos la pluja.

Us imagineu ser l´amic d´una àguila?
Perquè una àguila té una tracte humà
i és en la mirada i el gest tràgic
de quan emprèn el vol, altiva, enèrgica,
o quan reposa en un marge, tan sola
com una pedra centanària més,
que sento la punxada al pit
d´una dolça i infinita absència.

Avui, en les fronteres de les ciutats
el teu record em retorna l´esperit
i penso en els contes, les oliveres,
els ocells, els rastres del passat
de la terra que vas estimar.
I així, aprenent de tu, encara,
recupero la força
que a voltes m´abandona al viure.