l´avi esteve.2

Estimada Joana, t´escric de nou i això per si sol ja és una bona notícia ateses dels circumstàncies del front. La bogeria continua i fa un parell o tres de ies, ja no ho sé, em va passar un cas que no sabria dir si va ser divertit o sinistre. Actiualment el meu cap ja no pot distingur entre una cosa i l´altre. El fet que la vida i la mort ja no valguin res fa de morir la cosa més quotidiana del món. Per aquestes contrades és més fàcil morir que no endrapar un plat calent per sopar. La mort depen més de la sort que de les bales del falangistes. Dir-te només que sóc viu per un atzar. No he estat cap heroi ni tampoc un cobard. Només continuo sent el soldat de sempre. Sense objectius excepte el de salvar el meu propi cul i poder tornar a casa i a estar amb tu.
Aquí al front la calor és intensa i només de nit sembla que baixi una mica, només allò just per recuperar-nos i poder afrontar de nou la calor l´endemà. Normalment sopem allò que podem i que sovint rapinyem d´algun mas. Després dormim una estona excepte algun company que es queda de guàrdia per si de cas, tot i que amb el amb camió taller som a la rereguarda.
L´altre via vam fer el mateix de sempre. Vam menjar quatre mongetes que havem sobrat del dinar i un rosegó de pa negre que teniem del dia anterior. Per beure, una mica de vi mig agre que haviem trobat en una bota d´un mas abandonat prop de La Fatarella.
Vam xerrar una estona d´això i d´allò. Tot molt superficial, no era dia per confidències entre companys. Tots estàvem molt cansants ja que durant el dia haviem reparat quatre camions, tres motos i un morter. Tot un èxit atesos el nostres migrats recursos. Gairebé no tenim peces de recanvi. Som bons treballadors i tenim enginy. I ja veus arreglant màquines per fer la guerra, per matar. És un contrasentit. Alhora de dormir a mi em va tocar dins la cabina del camió. Anem fent rotacions i cada nit li toca a un de diferent. Els altres s´aixopluguen sota el camió. I l´endemà al matí, tots morts, tots degollats per les tropes mores d´en Franco. Suposem que van venir per la nit, sense fer soroll, letals. Matar-me a mi significava forçar la porta i això era fer masa soroll. Som al mig d´una guerra plena d´explosions de granades, de xiuladores bales traçadores i de xiscles de ferits i a mi no em maten per no fer soroll. Ja veus com és la guerra, fa riure per no plorar.
Ja són tots enterrats. Els vam colgar en un sot que vam fer com vam poder i els vam cobrir amb aquestes pedres blanques de l´Ebre, entre Gandesa i Pinell de Brai. No sé dir-te exactament on érem. Estem tots molt trasbalsats. Potser algun dia algú els trobarà. Almenys tu i jo en sabrem la veritable història. La d´uns bons companys que lluitaven com qui més i que van morir com a gossos. No s´ho mereixien com ningú mereix tot això que estem passant i vivint. Tant de bo s´acabi tot ben aviat.
No crec que puguem aguantar gaire més. Estem tots esgotats, rebentats i no ens queda ni l´orgull de ser persones i molt menys el de lluitar per la república. Cada dia els recursos són més escassos i els subministraments minven. No sé pas com acabarà tot això ni si et tornaré a veure. Prefereixo perdre la guerra a no veure mai més el teu somriure.
No pateixis ni ploris. A hores d´ara ja no s´hi pot fer res. Quan depens de la sort i de res més, no cal capficar-s´hi. És fugissera i escassa. Si la trobo tornaré cap a casa. Si no, recorda que sempre estaré amb tu.


T´estimo

Esteve.