L´avi Esteve.1

Un relat de: maurici

L´avi Esteve.1

Abans que res vull ser ben sincer. Allò que llegireu d´aquí a unes ratlles (si en teniu ganes o no us avorriu abans d´arribar-hi) no té res d´inventiva pròpia. Potser ho he guarnit i florejat però no ha estat fruit d´anar rumiant històries mentre al vespre vaig fent el sopar i espero que la meva dona arribi d´estudiar anglès. Més aviat és fruit d´una reflexió sobre el fet (ja comentat en un altre escrit meu) que no tinc avis. Ben pensat, llevat de la meva familia i algun amic seu que encara aguanta tot i passar de llarg dels noranta anys, ningú al món en recorda res de tots ells, ningú al món en té coneixement d´allò que van fer en vida. No és que ho trobi injust, ni vulgui fer passar per grans gestes unes vides ben tranquiles i quotidianes però ara fa poc mentre deixatava un parell d´ous per fer una truita vaig pensar que estaria bé posar per escrit algunes anècdotes que ells m´han explicat mentre anàven a la vinya a veremar raïm, a l´hort a collir patates o passavem el ribot a algun tauló. No és que així em senti millor pel fet que ja no hi siguin, ni espero que passin a l´història però almenys viuran entre nosaltres, entre el membres de relats en català, entre els membres d´aquesta petita comunitat que maldem per tirar endavant la nostra llengua. Ningú no desapareix del tot mentre resti un record o millor encara mentre hi hagi algú que en pugui llegir algunes ratlles sobre la seva vida i això és el que vull i desitjo. Potser d´aquesta manera la meva filla en podrà saber més coses d´ells quan sigui gran (ara semblo en Bernardo Atxaga i la mitxirrika!!!!!!!!). Aquí va la primera.

Estimada Joana,

L´altre dia un aconteixement em va trasbalsar profundament. No puc continuar amb aquest malviure i amb els darrers fets m´he donat compte. Fins avui era cec o ignorant o burro. Ara tinc molta més por, certesa que puc estar molt més a prop de la mort però almenys puc afrontar-ho amb coratge. No t´esberis i llegeix detingudament. Posa els teus ulls en cada mot, en cada lletra i continua la lectura. Em vaig llevar com sempre ben aviat, em sembla que eren sobre les sis del matí i tot just el sol semblava treure el nassarró per sobre el mar. Feia fred i no em vaig dutxar. Em vaig afeitar i em vaig fer un petit tall sota el nas amb la navalla. Vaig pensar que tant de bo fossis aquí per curar-me amb un petonet del teus. T´anyoro en cada instant i això és l´unica certesa que tinc ara per ara. Em vaig pentinar, em vaig posar la granota i cap a treballar. Feia fred. Per aquí baix els matins són freds tot i que no tant com a casa. No hi ha el vent que baixa del Tagamament fred i glaçat. Com sempre vaig entrar al taller, vam xerrar cinc minuts amb els companys i a treballar. Estavem preparant recanvis per a unes peces del 38 que aniran cap a front d´Aragó. Ja veus, sóc tot un lluitador per la república. Diga-ho al teu pare! De sobte vam veure que la gent del carrer començava a córrer, a xisclar. Amb la fressa dels torns del taller no hem sabut que passava fins que ha estat massa tard. De sobte un terrabestall terrible, un soroll eixordador. M´ha sembla que em picaven el cap amb deu mil malls alhora. I un altra vegada. I una altra. No sé quanta estona a passat. Era sota el banc de treball, estirat al terra. M´he adonat que estava agafat al martell, com si aquest m´hagués de salvar la vida. De mica en mica, gradualment el soroll d´aquests tambors gegants ha estat substituit per crits, plors i xiscles de dolor. He sortit com he pogut del taller i no ho podia creure. No havia cases del davant i en lloc seu només runa, flames i el que semblava una dona tota recargolada pel terra. Gent amunt i gent avall, cridant. Alguns vianants donaven ordres a ningú i altres estaven quiets, pàlids, com si no sabéssin que passava o sabent que havia passat, encara donaven gràcies a qui fos per poder estar vius i poder tornar a casa amb una raquítica porció de pa de sègol. Han estat els italians. Han estat els savioa que venen de les illes i ens posen a prova la paciència.
Joana, estic viu. Però fins quan? Què puc fer? No puc quedar-me aquí a Barcelona, no puc venir cada dia a treballar i esperar que algun feixista en foti una bomba per barret. Me´n vaig al front en un camió taller. No estarem a primera linia si no a la rereguarda, arreglant el material que s´espatlla al front i ajudant als companys que lluiten i moren cada dia.
No pateixis, estaré més lluny de les bombes al front que no aquí a Barcelona. No puc continuar aquí amb el dubte de quan moriré, de quan tornarà el proper bombardeig, de quan en Mussolini se sortirà amb al seva. Al front hi ha la guerra, al front hi ha la lluita i la mort, al front hi ha el perill però almenys el tens de cara, t´hi pots enfrontar i amb una mica de sort te´n pots arribar a sortir però aquí a Barcelona no és possible. És un malviure. No puc deixar de pensar en quan tornaran. No espero que ho comprenguis tot i que espero que acceptis la meva decissió. Les decissions es prenen. Poden sortir bé o malament. Desitjo que surti bé per tornar a abraçar-te i petonejar-te sota la figuera. No puc dir res més. L´angoixa i la tristor en sequen les paraules.
Faré tot el que pugui pet tornar amb tu quan tota aquesta barbarie acabi.

T´estimo

Esteve.

Comentaris

  • LA GUERRA[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 30-03-2007 | Valoració: 8

    LA CARTA DEL TEU AVI ES EL QUE VIVIEN MOLTES PARELLES A LA LLUNYANIA DURANT LA GUERRA, NO TE RES DE PA AMB FORMATGE, ES LA VIDA REAL. JO TINC DOS CONTES DE LA GUERRA QUE PARLEN DELS NADALS DELS MEUS PARES "TOT I AIXI ES NADAL" "UNA GUERRA PER NADAL" LA GUERRA VISTA AMB ULLS DE CANALLA, MOLT DIFERENT!

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

68950 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.