Kadlaniel i Àshaliath

Hi havia una vegada un déu benèvol i just, anomenat Kadlaniel, que observava el món des dels núvols. Era tan incommensurablement colossal que amb una mà recollia el sol quan es llevava als confins orientals i el portava pel cel durant tot el dia, fins que l'amagava a les coves de l'oest.
Els humans veneraven Kadlaniel i li dedicaven grans ofrenes perquè no s'encolerís, i ell sempre mantenia la calma i escoltava els seus precs.
Un dia, quan Kadlaniel estava recollint el sol a l'est llunyà, una criatura fosca, esmunyedissa i monstruosa li va clavar els verinosos ullals a l'espatlla. Kadlaniel cridà amb ràbia i totes les criatures del món van quedar aterrides en sentir el desgavell que s'estava produint al cel.
El déu, foll de pura fúria, va llençar el sol contra la immensa serp negra que l'atacava, i li va cremar les escates de l'ample front. L'esfera de flames va caure a una velocitat vertiginosa i va cremar milers d'hectàries boscoses.
Kadlaniel, penedit dels seus actes forassenyats, va recollir el sol i, a crits li va proposar a la serp del mal, anomenada Àshaliath, d'abandonar el món per prosseguir el combat on no posessin altres vides en perill. Àshaliath va acceptar i va ascendir, juntament amb Kadlaniel i el sol, cap a una terra màgica a la qual cap criatura del món no podia arribar.
El món va quedar sumit en una estranya penombra, a causa de l'absència del sol i els humans van restar colpits i pesarosos per l'infinita distància que els separava del seu déu. Sovint es preguntaven: "I què farem ara?" o "Qui deu ser la criatura que ha desafiat Kadlaniel i que l'iguala en força?".
Com que ningú no sabia qui era la maligne Àshaliath ni perquè s'enfrontava amb Kadlaniel, un munt de teories van aparèixer. Al final, però, tots els humans van arribar a la conclusió que la serp Àshaliath era una deessa maligne i que, per tant, era suficientment poderosa com per acabar amb el bon Kadlaniel. Això els va neguitejar molt i, a la llum dels estels van esperar un senyal que els anunciés el desenllaç de la divina batalla que tant els corsecava.
Un dia, la felicitat i el goig van tornar a inundar les vides dels homes, dones i bèsties del món, perquè van presenciar l'arribada del sol en l'albada més bella que la memòria recorda.
Tots van pensar que Kadlaniel havia tornat victoriós de la seva lluita contra la serp negra. I malgrat que s'havia esdevingut el que tota la humanitat havia anhelat des del viatge de Kadlaniel, el pesar va tornar a tenyir les ànimes d'homes, dones, bèsties i arbres, perquè es van desencadenar guerres, i la mort i la injustícia van poblar el món. Els humans es barallaven entre ells, moguts per la cobdícia i l'odi. El món es tenyia de negre, malgrat que el sol brillava al cel cada dia.
Quan les criatures del món es van adonar dels canvis que s'estaven donant en les seves conductes, i es van preguntar on havia anat a parar l'harmonia que abans de l'enfrontament entre els déus els havia envoltat, van veure que el déu que els observava des dels núvols tenia dos rostres: el de Kadlaniel i el d'Àshaliath.