Fi d'un amor

Plovia…
Les gotes queien a raig i es feien visibles dins la llum pàl·lida dels fanals. La nit s'apoderava de la ciutat, duent amb ella una lluna creixent vestida de tèrbols núvols, negres i indefinits.
La Sandra mirava per la finestra, adonant-se de com encaixava aquell temps amb els sentiments que la removien per dintre. Tot era confús, repetitiu, fosc i punyentment trist. Des de que l'Artur havia marxat per complir el seu deure a la vida, ella havia quedat sola, sola davant de la vastedat de les seves emocions. I quan s'hi encarava, amb les seves emocions es trobava amb una força que la superava i que la feia plorar, com també plorava el cel, aquell vespre, amb llàgrimes amargues. El record del jove, del seu primer amor, ocupava la més alta posició en el seu pensament, acompanyat de la terrible i inevitable certesa que més la pertorbava: ell no tornaria.
La Sandra havia planificat el seu futur, havia imaginat que l'Artur estaria al seu costat per sempre més, que el seu amor era massa intens perquè la seva relació acabés; però anava errada. Pel que semblava, els seus camins havien confluït en el mateix punt i havien seguit la mateixa direcció durant aquells dos anys, però feia unes hores que s'havien tornat a separar.