Ares i Hades: els dos camins del guerrer

El rostre cruel i sanguinolent d'Ares, contret per una ganyota de ràbia, es reflectia a les fulles de mort, tacades pel vi amarg de la guerra.
Els assassins esdevenien déus, aniquilant soldats que s'esfondraven per convertir-se en pols. Lluitaven amb frenesia, embogits per l'esport de la batalla, recordant a cada moment que eren espartans, mestres del dolor. Les seves víctimes, tesalis, s'encomenaven als senyors de l'Olimp i al gran Jàson de Iolcos, abans de dirigir-se cap a les portes imponents de l'Hades. Mentre uns lluitaven als camps rebent la fúria dels guerrers enemics, els altres es debatien, inquiets, sota l'esguard penetrant del Ca Cèrber.
-Una partida interessant -afirmaven els Olímpics, asseguts als seus setials.
Un d'ells, Ares, la divinitat hostil dels guerrers, no podia reprimir les emocions i els esclats d'adrenalina que patia. Amb l'espasa a la mà i la llengua roja sortint de la boca badada, Ares sortí corrents de la llar del panteó i descendí al món dels mortals per jugar a l'esport que el feia riure i bramar de satisfacció.
Camuflat entre els espartants, els seus deixebles entre els homes, va gaudir obrint goles i tallant testes fins que l'últim tessali féu el darrer sospir.
El déu desaparegué mentre els agresius lleons d'Esparta aclamaven la seva victòria i la seva espasa. La visió dolça del triomf els aclaparava.
El primer camí del guerrer: Ares.
Els soldats tessalis, les víctimes, esperaven amb impaciència la greu nota del judici final.
Penombra inextrincable a la plana d'Asfòdel… Crits de sofriment, remor de titans encadenats, la música del Tàrtar… Rialles pures tenyides de la pau del paradís…
Una passa, la passa del destí.
El segon camí del guerrer: Hades.