El món d'Ur

Un instant…
Va ser tan sols un instant del que pot arribar a allargar-se el temps; un instant sense el qual el temps mai no hauria estat útil, perquè alguna cosa s'havia d'esdevenir que donés sentit al buit.
Un centelleig roent es va fer visible, molt lluny i molt, molt a prop. Tan a prop que la calor que n'emanava cremava la pell inexistent de l'Observador del Més Enllà, l'inacabable Ur.
"La fúria del Foc" va pronunciar Ur, mentre les flames salvatges cremaven el món que havia engendrat. Un món senzill, de moment, però en el que havia dipositat moltes esperances. Esperava que el que hi pogués succeir el divertís, perquè feia infinitat de pilons de mil·lenis que s'aborria, entre la vastedat de la seva pròpia consciència. Abans, però, Ur havia de construir l'escenari de la seva diversió i ho volia fer bé. Per això havia demanat al Foc, que fins aleshores només havia viscut en els seus pensaments més pregons, que comencés la feina. Li havia ofert una extensió plana, feta de Terra, només Terra i l'hi havia ordenat:
"Fes-ne formes, d'aquest món monòton que t'he donat.
El Foc obeïa i ho feia a gust. Se sentia viu i important explotant i impulsant-se amb violència sobre si mateix, creant desnivells de tota mena i configurant el món que havia pensat i parit Ur, l'Observador del Més Enllà. Muntanyes, valls, cingleres irregulars i congosts impossibles, juntament amb escletxes, clots, turons tremolosos i depressions àmplies, començaven a protagonitzar la superfície de Terra del món, aquell capritx d'Ur, nascut de l'anhel d'escapar de l'avorriment més pesant de tots els temps.
Cada vegada s'animava i actuava amb més fúria, el Foc i milers d'espurnes en sortien despedides. El món va començar a gemegar, per advertir que les flames ja havien enllestit la seva feina i que si continuaven engolint Terra, acabarien amb ell. Així doncs, Ur va començar a teixir i no es va aturar fins que el Cel va ser enllestit. Ur va fixar el seu ull penetrador en la manta celeste i va declarar: "Ha arribat el Cel". Tot seguit en va fixar els marges als Quatre abismes per on acabava el món, creant una cúpula. Sí, el món no era esfèric, sinó com un mapa, amb quatre finals abruptes, els Quatre Abismes.
Sota el mantell del Cel, el Foc es va calmar un xic però no va parar de consumir Terra. Les espurnes que sortien disparades del cos movedís del Foc van impactar contra el Cel, i hi quedaren encastades com joies salvatges. Ur les anomenà estrelles.
Quan ho considerà adequat, l'Observador del Més Enllà va fer volar unes bosses fosques per la cúpula celestial. Eren núvols carregats d'Aigua i quan la primera pluja va baixar cap al Foc, frisós de més Terra, Ur va decidir de crear una tempesta. I així fou com la llum encegadora dels llamps i el retruny greu dels trons van acompanyar la pluja per primera vegada.
A poc a poc, les flames es van anar aplacant, fins que es van convertir en fum sota el poder inexorable de l'Aigua. La pluja es va prolongar i així varen ser formats els mars i oceans. L'Aigua va permetre també l'aparició de vegetació i els boscos, les selves i els prats van ser els primers habitants d'aquell jove món. Misteriosament, de sota terra també en varen aparèixer mils i mils d'animals, entre els quals hi havia els homes i les dones, que durant tota la història mundial que ara s'iniciava s'encarregarien d'invertir el procés i d'acabar amb el fugisser món d'Ur. Tot té un inici i un final, que és el fonament d'un nou inici. Així es perpetua l'existència.