Julià, capítol I

Un relat de: Jordi Sancho
Vaig voler anar-me’n per la serra. Ja no volia estar tancat més temps dins de casa. Me sentia sol i buit, i tenia unes ganes enormes de fugir, i poder saltar al voltant de les vaques del tio Pep, i de cridar a la Doreta des del carrer major, encara que sa casa estigués un parell de carrers més avall.
En sortir, però, l’alegria va canviar bruscament. Vaig veure una ombra mentre tancava el forrellat de la porta de la casa. Vaig dir-me a mi mateix ‘és en Julià, és en Julià!’. No vaig errar-me, no. Era ell. L’ombra era alta, esvelta i tenia una bona factura. Feia olor a crisan-tems, no sé perquè. En girar-me, vaig veure que anava ben maco, amb el seu vestit de color blau i la seua corbata de color blau fosc. Portava una gorra de plat a joc que veritablement l’afavoria. Bé, tot ell anava guapo.
Jo, per contra, vaig alçar-me les ulleres, vaig apretar-me el cinturó i vaig treure’m un poc la camisa de dintre dels pantalons, a mode que quedés un poc solta. Va mirar-me per dalt de l’espatlla. Quin horror veure com un amic de tota la vida podia fer-te una cosa així!
Capbaix, vaig acceptar el meu destí, i vaig mirar-lo sense oposar resistència (sabia que era inútil). Ell, en veure que el mirava, va girar el cap i va indicar-me que havia de pujar al cotxe amb un gest de la mà. No era gaire gran cosa, l’automòbil, un Ford del 34 pintat de blau, ja veus tu! Allà érem dos persones més: el fill de la Josepa la flequera i el fill de Antoniet lo masover. Ens vam mirar i vam callar. Acte seguit el Julià pujà al cotxe, sense dirigir-nos la paraula. Tots sabíem de què anava allò. No feia falta dir res més...
Dies després vam arribar a Ocaña i van jutjar-nos. Als tres alhora, sots l’atenta mirada del Julià, que (creu un servidor) estava apenat per lo que havia fet. La Guerra, amb majúscula, acabava de començar. Era agost del 1936 i la meitat del poble va ser afusellat per les tropes franquistes, les del Julià. Ell mai més es va veure pel poble.
Nosaltres tampoc.

Comentaris

  • Un excel.lent relat[Ofensiu]
    unicorn_gris | 28-11-2014 | Valoració: 9

    M'agrada molt el teu relat.

    Saps reflectir molt bé com es sent un home de poble (potser tu ets un home de poble, qui sap) i ho saps reflectir bé al teu relat.

    Eren temps durs, el 1936, ja ho crec... la guerra civil la varen perdre els catalans i començava una dura nit de repressió i crueldat. Costa de creure que la llengua catalana hi pogués sobreviure.

    t'animo a escriure més relats, per ara veig que només has escrit quatre.

    ¿No et podria interessar escriure als meus portals?

    Bé, res més almenys per ara.

    Tant de gust.

  • A Josep Maria Panadés i Lopez[Ofensiu]
    Jordi Sancho | 10-03-2014

    Moltes gràcies, company! La veritat, és un gust i una enorme satifacció inciar-se en el món dels petits relats i rebre comentaris tant gratificants com el teu!
    PS: no dubtis que hi haurà més parts, i puc adelantar que el Julià tornarà després de molts anys al poble! Què podrà passar-li?

  • M'ha deixat bocabadat[Ofensiu]
    Josep Maria Panadès López | 10-03-2014 | Valoració: 9

    Sí, m'ha deixat bocabadat perquè, al començar el relat, no podía imaginar-me el final. Com de trist ha de ser veure que amb l'enemic hi ha un vell amic.
    Com pel títol es veu que hi haurà una continuació, no me la vull perdre.
    M'ha agradat molt la teva manera d'escriure i descriure aquesta història.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jordi Sancho

Jordi Sancho

4 Relats

8 Comentaris

2185 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67

Biografia:
Potser sóc massa tradicional,
potser sóc massa de poble,
potser sóc massa rural,
potser dic massa la veritat noble.

El poble és el millor lloc d'on ser-hi,
no us penediu, fills de la terra, d'on neixeu!
Si sou del camp, d'ell, tard o pronte, sereu!