Aquest cop, n'estic orgullós!

Un relat de: Jordi Sancho
Mirin per on, que jo pensava que no seria l’últim. Si, si, mai havia sigut l’últim en alguna cosa. Sempre m’anticipava a que els altres ho fessin i així m’enduia jo la patent i l’exclusivitat. Me’n recordo que un cop, deuria ser poc abans de la Guerra, Marcelino ‘lo de la Correbera’ va encarregar un matxo de taques blanques i marrons que era ben bonic. Quan jo me’n vaig enterar, ai quan jo me’n vaig enterar! Vaig agafar la meua burreta i vaig pintar-la de taques blanques i marrons, tal com havia de ser el matxo del Marcelino. Ara ja no podia dir que ell era el primer en mostrar un animal tant característic, i per tant, la primera burret (o matxo) ‘llampant’ al poble era el meu. O millor dit, la meua.
Ja passada la Guerra, farà uns deu anys, Alfredo ‘lo del caminero’ va anar a Tarragona a comprar-se un cotxe. Era una merdeta de 600, ja veus tu. Bé, doncs ja vaig procurar que m’arribés abans un Cadillac americà. Bé, va costar-me tot lo que tenia (vaig haver de vendre unes finques i tot), però vaig ser el rei del mambo al poble una temporada llarga.
Com veieu, el ser cabut és el meu fort. Sempre intentava anticipar-me a tot i a tothom, encara que hem costés tot l’or del món. No tenia altra cosa que fer.
Bé, doncs ara sóc l’últim. Per primera vegada, sóc l’últim, el darrer en fer alguna cosa. I sabeu que us dic, senyors? Que aquest cop n’estic orgullós de ser-ho. Si, n’estic ben orgullós. Tot el poble va marxar a treballar a fora. Molts, com en Marcelino, van anar-se’n a Barcelona. Uns altres, com els fills de l’Alfredo, van anar-se’n a Mèxic. Jo vaig quedar-me sol poc a poc. Ahir va anar-se’n la Milagros, la dona de José ‘del mas’. I quan dic va anar-se’n és que va anar-se’n a l’altre barri. La va petar mentre era a casa, sola i amb la radio encesa. Només quedàvem ella i jo. I, a més a més, ella no hem parlava per lo que vaig fer-li al seu marit (vaig anticipar-me en comprar una casa més gran i més bonica).
Així que avui, deu d’agost del 1972, abandono el poble sent l’últim habitant viu d’aquest.
I aquest cop n’estic orgullós d’haver estat fidel a la meua terra, a la meua veritable pàtria.
N’estic orgullós de ser el darrer en sortir!

Comentaris

  • No està malament.[Ofensiu]
    unicorn_gris | 07-05-2014

    Aquest relat és simpàtic i es deixa llegir, però, per a mi (no dic que per a tots) per a mi li falta una mica de màgia, de sorpresa. Potser és una mica massa previsible, no ho sé.

    Però, per a mi, no està malament i fa de bon llegir i és entretingut. I ja em convé entretenir-me, que passo mals moments. Això és millor que res.

    Ens llegirem per aquí, Jordi Sancho.

  • Last Man Standing

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jordi Sancho

Jordi Sancho

4 Relats

8 Comentaris

2225 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67

Biografia:
Potser sóc massa tradicional,
potser sóc massa de poble,
potser sóc massa rural,
potser dic massa la veritat noble.

El poble és el millor lloc d'on ser-hi,
no us penediu, fills de la terra, d'on neixeu!
Si sou del camp, d'ell, tard o pronte, sereu!