Intentant comprendre Calders

És un dia qualsevol, un diumenge com un altre. Em fico al lavabo, em rento la cara i les mans i m’afaito. Encara mig endormiscat per la son portadora de la nit anterior, el mortal i feréstec dissabte, veig la meua cara (pàl·lida i llanguida, tot sigui dit) a l’espill.
Fins aquí tot bé, tot correcte. Quan acabo d’afaitar-me me’n vaig al butacó que tinc al menjador. Encenc el televisor. Fan un programa sobre els coloms, quan un caçador furtiu, enmig de la tenebra, surt amb una escopeta i li vola la tapa del cervell al pobre colom. Sóc caçador, m’entusiasma anar a caçar amb els meus companys, però per aquestes coses em torna febrós. Per això hi ha tants anti-caça. Està mal que jo ho digui, però això no és correcte.
Com que la cosa no m’agrada, apago el televisor. Agafo un llibre de l’estant i em fico a llegir. És un llibre de quan anava a escola. És d’en Pere Calders.
El sr. Pere Calders i Rossinyol, gran i prolífic autor de la literatura catalana de la postguerra, va haver de passar una llarga travessia, un parell de matrimonis i quatre fills per tornar, el 1962, al seu estimat país. Tot això està molt bé, però sóc un soca.
Sí, sí, sóc un soca. No entenc res d’en Pere (si hem permeteu que usi un to més informal), cap de les seues obres. Sóc idiota o poca lliga, com dirien al meu poble, però no entenc res. Potser perquè en Pere no s’ha d’entendre, només s’ha de viure, s’ha de deixar que et porti. Les narracions, d’una qualitat excepcional (no dic pas que no) me fan neguit, i en acabat no les puc comprendre, cosa que em fica dels nervis.
Doncs bé, vaig agafar un llibre qualsevol i vaig mirar l’autor: Pere Calders i Rossinyol. Ja hi som! Vaig agafar-lo i vaig pensar en un repte: llegir-lo i entendre’l. Quasi res, eh companys! Doncs bé, vaig començar a llegir un conte a l’atzar. Posem per cas ‘Nosaltres dos’, una narració esbojarrada i que no té cap ni peus (a no ser que siguis un erudit o un super-bebé brasileny) on la dualitat entre ambdós personatges, essent el mateix, queda reflectida mòrbidament a través de figures buides i carents de significat, amatents al dubte i la confusió. Palla, per a mi és palla.
Vaig tirar el llibre al terra quasi al final del conte. No podia més. Vaig aixecar-me de sobte del butacó i vaig sortir al balcó. La figura d’un colom em perseguia per la barana. Vaig sortir al carrer. Allà vaig cavil·lar on anar-hi. Al bar hi feien futbol, així que deuria estar ple de gom a gom. Miro cap avall, carrer enllà, i diviso el passeig de Drassanes. Un lloc ideal on acabar un diumenge, entre el calor de la gent que passeja per oblidar el problemes.
M’enfilo cap all{. M’assec en un banc i miro la gent, mentre un noiet es para davant meu i treu un guix de la butxaca. Em recorre un calfred de dalt a baix i penso en tot lo que he fet. Hi ha massa paral·lelismes entre l’obra de Calders i la meua vida. L’obra de Calders és una còpia de la meua, és exactament la mateixa vida! Espero, però, a veure que fa el xiquet amb el guix. Si dibuixa una porta a la paret (tal com feia el xiquet a la narració d’en Calders), me’n vaig corrents cap a casa per no tornar a sortir en una bon temporada, us ho asseguro! El noi, però es fica a dibuixar un piso al terra, tot cridant a un parell de companys de gresca.
Déu meu! L’enagenació mental momentània s’esvaeix i em quedo tranquil. No sóc de conte. Al cap i a la fi, de diumenges com aquell, carregat d’aventura i de misteri, en tinc la vida plena.