JUGAR-S'HI LA DIGNITAT

El Llorenç estava fart que els seus germans el titllessin sempre de desorientat. Potser es devien creure tots plegats que eren deïtats; els déus perfectes de l’Olimp, els anomenava quan se’n fumien d’ell. L’acusaven de no entendre cap mena d’instruccions, ni tan sols les més simples i lògiques. El Llorenç estava segur que no era qüestió d’escassa intel·ligència perquè el seu quocient intel·lectual entrava dins d’uns paràmetres normals, així i tot, la burla constant el feia sentir ximple i li provocava molta pressió. Es defensava dient que no tothom havia de funcionar de la mateixa manera ni tenir les mateixes capacitats; ell només intentava seguir amb rigor qualsevol indicació. Amb tot, ja en tenia prou i estava decidit a posar fi a la mofa que patia per part dels seus germans. Els citaria a la consulta del fisioterapeuta i els demostraria que no tenia cap problema en seguir les instruccions d’un professional.
El fisioterapeuta estava aclaparat amb tants ulls pendents de la seva pràctica, però el Llorenç li havia pregat que els deixés entrar perquè s’hi jugava la dignitat. Tot anava la mar de bé i el Llorenç no podia dissimular la sensació, tan inusual, de triomf. Per acabar, si us plau, va demanar el fisioterapeuta, doblegui els genolls. El Llorenç, de sobte tremolós sota la mirada escrutadora dels presents, va dir, I tant, cap a quin costat?
Enmig de la tensió, va veure amb desconcert com cadascun dels germans es cobria el rostre amb les mans i esclafia a riure com un beneit. Decididament, ell mai no tindria cabuda a l’Olimp dels déus perfectes.