Crònica d'una mort anunciada

La Sílvia em va deixar just abans de la meva festa dels cinquanta que jo mateix havia organitzat a la seva esquena. És que t’ho busques, Jordi, i no vull veure com en fas alguna de grossa. I no és malastrugança, no, sinó la conseqüència de la impulsivitat irremeiable que et governa l’existència, em va retreure ella tan pomposa com sempre. L'acabaràs pagant car, aquest 'peterpanisme' teu, va amenaçar el sogre. Els de la meva espècie també evolucionem, Sílvia, t’ho demostraré. I al teu pare també.
Però vaig tenir mala sort.
Ho tenia tot controlat fins que vaig topar amb la nova cambrera que començava a treballar la mateixa nit de la festa. La cambrera en qüestió va gosar tractar-me de vostè tot garantint-me que seria un home atractiu si em rapés del tot i fes una mica d’esport. Valga’m Déu. Llançar-me una galleda d’aigua gelada mentre dormia no hauria estat tan temerari. I és clar, més cava, si us plau! El dia abans m'havia creuat amb la meva excunyada i vaig convidar-la. Que la teva germana s’enfadarà? I el teu pare, també? Au, dona, que sempre ens hem entès tu i jo. I l'excunyadeta apareix amb un vestit cenyit a les cuixes joves just després del disgust amb la cambrera. Verge santa. Que corri el cava! Vinga, dona, acompanya’m i brindem per tots aquests anys que hem estat família. Una altra copa, dona. Un dia és un dia. Una més i prou. Una mica més d’esport. Rapat del tot. Vestit cenyit. Cuixes joves. Soc home mort.