Jocs d'infantesa (L'art d'aparellar)

De petita tenia una obsessió malaltissa d'aparellar les coses, no podia suportar la idea de la soledat.
Em feia llàstima tenir una sola tortuga, un sol peix, un sol mitjó o guant esgarriat, m'hagués agradat que tot anés de dos en dos (com els donnuts).

Amb el meu germà vam compartir hores i hores de jocs, on ens aïllàvem de tot i jugàvem a construir un món a la nostra mida.
El meu tato que és quatre anys més petit que jo, era una joia de nen. Era tan especial que li tenia una gelosia bastant aguda i l'estovava bastant sovint.
Encara ara tinc petits remordiments de consciència, per haver-lo rebut quan va néixer amb un cop dissimulat que li va fer perdre la resta de cordó umbilical molt prematurament i de la ràbia que enterbolia el meu cor en tantes ocasions.
De tota manera, amb el pas del temps i ficant molt bona voluntat (sobretot per la seva part), vam aconseguir una relació molt especial i ens vam fer inseparables.
Ell tenia una idea més realista i pràctica de les coses i jo era una somiatruites romàntica amb el cap ple de papallones juganeres.
Era el temps dels Geypermans i el meu germà en col·leccionava tots els que podia i més.
Cadascun d'ells tenia el seu nom, el seu carnet d'identitat i una personalitat pròpia.
Teníem l'alpinista, el submarinista, el soldat, el pilot d'helicòpters, crec que vam arribar a tenir gairebé tota la sèrie.
Cada cop que una d'aquelles joguines arribava a casa el meu germà s'embadalia amb els seus somnis aventurers i el seu esperit lliure com el vent.
Ell els anomenava AVENTURERS i tos dos els fèiem viure una vida plena de riscs i misteri, en un món imaginatiu i fascinant.
Però, discrepàvem en una idea bàsica, que per a mi era del tot important. El meu germà, els volia lliures i sols i jo només tenia al cap la fixació d'aparellar-los.
M'intentava fer comprendre el risc d'una vida d'aventura constant i l'esperit indòmit dels seus Geypermans, però jo no m'atenia a raons i començava ràpida i desesperadament a buscar una núvia que estigués a l'alçada de les perspectives.
Com les nines de llavors no eren precisament les Barbies, generalment els hi passaven un pam o dos als xicots i semblaven les gegantes de la festa Major.
Els enormes ulls verds i innocents del meu germà expressaven un desencís obert i saltaven com dues mandarines en veure la petitesa dels seus estimats companys de joc, al costat d'aquelles valquíries altes i robustes.
Quan ja no em quedaven nines gegantines, vaig utilitzar tots els recursos imaginatius, per no deixar sense provar les delícies de l'amor a cap d'aquells personatges.
Vaig passar a buscar la solució en les nines de roba que em feia la tieta Carme i que sempre m'havien agradat més que les de plàstic, massa rígides i fredes al meu gust.
Alguns espècimens tenien orelles d'osset i d'altres de conill, però això no va suposar un impediment per a dur a terme el que jo creia una gran labor.
Els hi descosia el cap, això sí, prèvia anestèsia i els hi ficava unes pròtesis mamaries ben equilibrades i personalitzades, d'aquelles que aguanten la força de la gravetat.
Llavors, amb molta cura i paciència els hi cosia el cap al seu lloc, procurant que no quedessin en un permanent estat de torticolis. El següent pas era descosir les gracioses orelles i substituir-les per una bona mata de pel fet de llana, una llarga cabellera que els arribava generalment fins a la cintura.
I ja la teníem nascuda del nores, càlida, somrient, sexy, impactant i amb molta iniciativa...
Els ulls del meu germà s'obrien i semblaven saltar esporuguits com dues taronges. Deixava passar uns instants, suposo que recuperant-se de l'ensurt i em tornava a explicar dolçament i amb molta paciència que no es podien casar per motius professionals.
Però la meva perseverança i la lluita per la causa, els acabava fent passar per la vicaria.

Només un d'ells va sobreviure al dolç matrimoni, el darrer de l'espècie, l'últim vestigi en perill d'extinció.
Aquest cop el meu germà no va claudicar de cap manera i va aconseguir el seu petit somni de llibertat no compartida.
Jo estranyament resignada vaig desistir en l'intent, ara no recordo exactament si va estar per una tendresa llastimosa vers la seva mirada suplicant o perquè ja se m'havien acabat totes les reserves per a transvestir.

Va estar al final de les vacances d'estiu i tots dos vam comprendre que havíem guanyat alguna cosa.
Feien una fila, ara que ho penso, aquelles enamorades parelles.
Les xicotes van aprendre a guanyar-se les garrofes i amb les seves llargues cabelleres i els seus pits ferms, conquerien qualsevol pic per alt que fos.
I nosaltres ens vam anar fent grans, però encara tenim gravats aquells moments únics i irrepetibles que ens començaven a obrir nous camins en la vida.
Com recordo aquella mirada melangiosa i engabiada, quan li presentava joiosa la meva nova creació de nina aventurera.
Ostres em sap una mica de greu, però és que realment creia en l'amor!
Potser sí que en feia un gra massa, segurament hi ficava un excés de passió (sempre he tingut aquest gran problema).

Mira que n'era de tendra i dolça la mirada del meu germà i duia dibuixada a foc lent, una extraordinària dosi de paciència...