Joan

Joan

Caminets de porcellana fina,
sabatetes de cotó porta l'infant,
gespa verda la que trepitja,
molins de vent barrejats amb la natura,
cotxets i camions, jocs d'homes deia ell,
aquesta és la imatge del Joan.

Presumit, des de petit es pentinava la clenxa,
i es mirava al mirall tot dient-se:
faig goig no estic pas malament,
esclatant amb un somriure arrodonit
per uns dents blanques i ben disposades,
què bonic n'era el Joan.

La mare se'l mirava amb orgull per ser fill seu,
n'era l'únic xicot d'una bona mainada.
Va créixer, es va fer gran, es va casar
i va perdre l'encant de ser petit.
Maldecaps , confusions, orgull, malentesos,
i s'anava allunyant del pare i més encara de la mare
Va enamorar-se, deixant plantada la primera xicota,
es va casar i va ser pare d'un nen i d'una nena
que ara ja són un noi i una noia
aquest és el nostre Joan.

Mai va ser completament feliç perquè anava a la seva
i qui tenia al costat potser tampoc va saber estar-hi.
I un dia va perdre la salut, el seu cor molt bé no bategava
i es va enfadar molt, i molt, perquè ell era fort i no s'ho esperava
.......i un dia va trobar una dona que li fa perdre el cap
enamorant-se com un boig.
I aquesta no li ha dit mai ,on vas si estàs malalt?
se l'estima i riu i va on ell li diu i són feliços
ella i el nostre germà Joan.

Malgrat no oblidar el passat intenta viure,
que Déu li conservi aquest amor i li duri per sempre
Joan, el nostre Joan, el nostre nen, el més petit de la colla.