Jo odio

Encara recordo la primera vegada que ho vaig fer. Va ser la ràbia impulsada per odi pur. Ja n’estava fart i vaig clavar-li el ganivet vint-i-tres vegades o, com a mínim, això van dir els diaris. En acabar va ser com despertar d’un somni. Va ser llavors que em vaig adonar del que havia fet i vaig passar-me una bona estona netejant el meu rastre. Quan vaig sortir del seu pis vaig jurar que mai més em deixaria emportar per l’odi o la ira.
La realitat va ser ben diferent. Va passar el temps i ningú em va inculpar del crim. Em vaig relaxar més i més i, uns mesos després, vaig tornar a odiar com m’havia promès a mi mateix que mai ho tornaria a fer. L’ira va seguir a l’odi i el resultat va ser que vaig tornar a matar. No us confoneu: no era un assassí. Era com si, de cop i volta, tot es tornés vermell i no ho pogués evitar. Una vegada m’adonava que la persona havia mort, despertava.
Les primeres vegades tenia un sentiment de culpabilitat, però a mida que va passar el temps es va convertir en acceptació. Quan veia el cos mort, simplement m’adonava del que havia fet i em posava a netejar. Suposo que m’hi vaig acostumar.
Ara torno a odiar a algú. La persona es troba asseguda a l’altre costat de la taula. Sé que ens vigilen. El mirall que hi ha darrera seu està polaritzat. Quan pugui estar segur que ningú ens veu, el mataré i marxaré de la comissaria. I si no podem quedar-nos a soles, potser caldrà matar-ne a més d’un.
El que més odio en aquest món és que m’enxampin.