Jo callaré.

La mare sempre em deia “pensa per callar, però no callis per pensa”. Estic en una situació en què no és el moment de pensar en el que em deia la mare, però ja no puc controlar el que ronda pel meu cap. No paro que divagar i pensar en tot, i només per la culpa que sento per no haver-li dit a la Mariona d’aquest desastre, ella no mereix que el seu marit l’enganyi, però no tinc la valentia de dir-li res, i posant-li  que ella té una  personalitat tan característica, reservada i distant, tinc por de com reaccionarà.

Potser tot són excuses, però tinc una raó molt més important per no haver-li dit res, i és que la seva visita sobtada aquest matí m’ha fet no voler obrir la boca. Va arribar a casa meva, amb un somriure serè, vam esmorzar i em va tirar una bomba dient que estava embarassada. Sí, sí, embarassada, i feliç. 

No vull ser jo qui li digui a la pobra. Només he tingut el cor de felicitar-la i animar-la.