Ja sabeu de que us parlo

Que passa? És tot ven confús, intentes exprimir el màxim d'aquelles hores i no en
treus res de profit. Intentes divertir-te, inspirar-te, viure, ser feliç, però, aquell somni tan perfecte, és del tot mentida. I doncs, perquè ara?
Perquè quan començava a albirar terra ferma, em trobo perduda de nou en l'inmens oceà?
I m'importa i cada cop, em sento més sola. Avegades sembla que ho aconsegueixo, però m'adono que és tot una farsa, i que si vull aconseguir-ho, somiar, n'es l'única manera.
Molts cops et canses, ho deixes estar, però la inteligencia humana no dona per més, osigui que hi tornes.
Començes a pensar que no tens remei, que has nascut per viure no correspòs amb el món, i que sovint no saps ni que hi pintes aquí.
A vegades et fan sentir com un/a complet/a inútil, ja que, et preocupes per cada moviment, per cada paraula, i per cada gest que faci.
Creus que és un sentiment maco, i que és preciòs compartir-lo, però siguem realistes per un cop, si no ets correspos, vius amargat/da, pensant 24 hores amb aquella persona, ens turnem mal·leables, ja que ens deixem fer el que sigui, per tal d'agradar.

Mires al teu voltant i veus gent d'allò més bé, que sempre ha tingut sort en aquest tema, i et poses a mirar, i et dones compte de que, portes quinze, setze anys d'existència, i que és poden comptar les vegades que has sigut correspòs/a.
Arrives a la frustració, et capfiques, busques solucions, i no et veus bé per enlloc.
A vegades es obsesió, calcules cada pas d'aquella persona, t'imagines posibles pretendents/tes, i arrives a la desesperació.
Fins que un dia, decidiexes, que, si algu vol quelcom teu, que és mogui per tu, que no penses fer cap moviment. L'acaves fent, esta clar.
Tornes a trobar la perfecció, i ja hi tornem, no corresposos de nou.
A vegades ens imaginem que tenim oportunitats, que es un sentiment mutú, però aixó es compleix poques vegades. Sofreixo.
I aquell dupte de saber, sí ell/a també o si no. Allò mata, i la comunicació és fa horrible, no goses preguntar, ja que et tems el pitjor.
T'enadones que havíes tingut opotunitat de viure, però no ho has fet. Questions del destí.
T'adorms pensant en ell/a, despertes pensant en ell/a. Recordes la seva olor, la seva presència. Et desesperes, i ho dones tot per perdut. Desitjes abraçar-lo/la, però quelcom t'ho impedeix invisiblement.
Això és podria anomenar una perdua de temps, però pels que és senten així, ja saben a que em refereixo, ja saben de quin dolor els estic parlant, ja saben les equivocacions erronies que és fan, la mala tria, el no adonar-se'n.

No hi penses, però quan et donen minuts de cel, és quan ho recordes i és quan notes aquella buidor, que sento jo ara dins meu. Amor. M'en manca. En vull.
Potser en necesiti. Potser l'odï. No en vull. Em confón. No l'entenc. M'atrapa. Em poseeix. M'estima. En vull. El vull.