Ja no és el mateix

Un relat de: lluna_trencada

Ja no és la mateix, i mai més serà igual. Per què? És una pregunta que em plantejo sovint, però res, mai cap resposta. El destí, em dic aleshores, però de seguida em sento patètica, gairebé no sé el significat d'aquesta freda paraula.
Amb tu he plorat, he rigut. Per tu he plorat, per tu he rigut. Amb tu he après, he sentit, he notat, he crescut.
Ets la persona que més sentiments ha remogut dins meu, des d'un conegut, fins a un amic, fins i tot he arribat a sentir amor per tu, amor de debò. T'he valorat, t'he estimat, t'he ajudat, protegit... però a la vegada t'he abandonat, t'he tancat les portes al meu cor, al meu ser, t'he odiat, t'he sentit desconegut, t'he volgut oblidar...
Malgrat tot crec que els dos hem set persones priviliagades de tenir-nos l'un a l'altre en certs moments, moments que ens necessitavem de debò. Però ja no és el mateix. Si em crides hi acudiré, si caus et donaré la mà, si plores ploraré amb tu però la diferència és que em mantindré molt més al marge, doncs em fas mal. No ho fas expressament, ho sé. Però has ferit la meva pell, el meu cor, el meu ser.. Cicatrius que es curen amb el temps, però no ens enganyem... per sempre més hi seràn.
T'he estimat amb bogeria, però he d'aprendre que estimar-te tant només em serveix per caure, per ferir-me encara més. És per això que aconseguiré estimar-te menys, no obstant et seguiré estimant, t'estimaré sempre.
Has portat molta llum a la meva vida, tot i que també hi has portat foscor, dolor, soledat, recança...
Hem superat sempre la distància que ens separava, hem superat algunes diferències entre els dos. Però hi han altres diferències qua mai serem capaços de superar, doncs som molt iguals però molt diferents.
Escric i em sento malament, sento que estic renunciant a una part de mi mateixa, però hi he de renunciar i sense ella sobreviure, com he fet fins que els nostres camins es van creuar.
Per mi sempre seràs una persona especial, sempre seràs aquell noi que m'ha fet riure en els moments difícils, aquella persona amb qui he compartit allò fins i tot inimaginable.
No cauràs mai en l'oblit, però sento que això s'acaba. La flama que ha cremat entre nosaltres durant tan de temps, s'està apagant... i aviat seràn només brases. Però encara tinc l'esperança que un cop de vent les faci reviure de nou.

T'estimo i t'estimaré sempre, però mai res tornarà a ser igual.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de lluna_trencada

lluna_trencada

10 Relats

10 Comentaris

9122 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Vaig néixer l'any 1985. Fa temps que escric però quasibé sempre les meves paraules d'amor, angoixa, tristesa, alegria, soledat... acabaven a la brossa.
Un temps després vaig començar a guardar-los, per tal de poder recordar aquells petits moments de la meva vida, potser breus però molt intensos. Avui, tinc ganes de compartir-los amb tots vosaltres, doncs de tot i de tothom s'aprèn alguna cosa.
Una abraçada a tots i totes. No us oblideu de somriure!