Ironside -Capítol II-

2.
En arribar a casa el primer que vaig fer va ser baixar-me els pantalons i mirar dins dels calçotets, però res. No hi havia cap taca de semen ni res que se'l hi assemblés. La qual cosa em va fer dubtar encara més de l'experiència viscuda aquella nit. Podia deures a algún síntoma etílic o bé a que ja estaba embogint.
Van passar un parell de mesos des de la nit de la disco i la companyia d'assegurances em va pagar una pastarada inmensa com a indemnització. De fet tot el que em paguessin seria insuficient per compensar el que havia perdut, però he de reconèixer que a qualsevol en estat normal aquell diner li resol la vida. A mi em va servir per a contractar a un ajudant les vint-i-quatre hores. Vaig contractar a un filipí, ell content amb el sou i el contracte, ja que aquest li servia per a el permís de residència i jo tenia qui em dugués amunt i avall tot el dia, sense fer preguntes, sempre molt cortès i tot i que parlava un castellà macarrònic ens podíem entendre en les coses mínimes.
El despatx, seguía funcionant bé. Malgrat que la feina de veure les obres in situ les feia la Ruth i això abans m'agradava fer-ho a mi, he de reconèixer que ho feia bé. El nivell de feina era bo i la relació amb ella era molt bona. Sobre tot des de la nit de la discoteca, tot i que cap del dos va gosar parlar-ne. A mi encara em tenia encuriosit el tema dels tatuatges, de fet si sabés l'existència dels mateixos, això confirmaria la realitat de la meva vivència a aquella cabina de discjokey; però no m'atrevia a preguntar-li.
Era dissabte, en Bautista..., bé, el seu nom real és Xai Te Méndez, però com que trobo que tots els majordoms bé es diuen Sebastià bé es diuen Bautista, jo el vaig batejar amb aquest darrer nom..., Ah! sí, en Bautista preparava el dinar a la cuina i jo vaig sentir soroll a l'escala, fent una mica de portera xafardera vaig obrir un fil la porta i vaig espiar el que passava.
Al pis de sota viu el Dr. Duran, en obrir l'escletxa de la porta el vaig veure a ell i la seva dona amb una petita maleta i la seva bossa de ma i a ell amb un maletí i vestit amb un traje de color gris, molt elegant. La senyora li deia a la filla -Mariona, tens el dinar i el sopar d'avui a la nevera. Mira que la petita mengi i aneu a dormir d'hora-
-Siiiiii!- contestava la Mariona Duran. Era la cinquena vegada que ho sentia.
-I demà aneu a casa dels avis eh?.
-Que siiii!. Que pesada- això ho va dir en to molt més baix.
-I porteu-se bé eh?, no feu cap disbarat eh? -tot ho acabava amb un eh?- Adéu eh? Adéu.
-Adéu.....-Va fer el comiat amb la ma i la germana petita que estava agafada de la ma amb ella fa fer el mateix.
Pel que sembla el Dr. Duran i senyora anaven a un congrés de medicina. Tres dies a Burdeus. Les noies es quedarien soles el dissabte a casa i passarien la resta de dies a casa dels avis. Pero la Mariona, tenia altres plans. La Mariona Duran era una noia de quinze anys aproximadament, ja anava a l'institut i aquell cap de setmana sola (o gairebé) a casa era una oportunitat única i no es podia desperdiciar. Com que ja savia dels plans del seu pare ella s'havia avançat a fer algunes coses i ja havia preconcebut un pla per desfer-se per unes hores de l'incordi de la seva germaneta, la Marta, de set anys. Trucaria a la Mireia, la seva amiga, que té una germana de la mateixa quinta i faria que las portés al cine del barri, on feien una sessió triple de pel·lícules infantils; gairebé cinc hores i mitja de cine. I mentre tant a casa farien aquella festa juvenil amb les amigues i amics de la colla de la clase.
Va trucar per telèfon. -Mireia ?
-Si?
-Ja ho tinc tot preparat.
-Tens Beguda?...i tabac?
-Sí, però que cada qual porti alguna cosa eh? -potser els eh! eren heretats de la mare.
-ja tia, jo porto dues de cervesa, però no seran fredes perquè no m'atreveixo a posar-les a la nevera de casa.
-Si les portes quan t'enduguis a la Marta les posaré al congelador. Jo he aconseguit ginebra i vodka. No se com són, mai no els he provat; també tinc cocacola i fanta.
-quedem per encabat de dinar. A dos quarts de quatre va bé?
-Sí, o més dora si vols. Jo no hauré de fer res i estic molt nerviosa. Sols faig que voltar sense anar enlloc, posar la tele i mirar el que fan a totes les cadenes sense quedar-me en cap, el que vull es que passi el temps.
-Bé, penjo, que ve la meva mare. 'Deu!
-Sí, adéu.
A Dos quarts de quatre puntual trucava a la porta la Mireia i la seva germana.
-Hola, que aneu al cine ?-va dir fent una mica de comedia
-Si ara les duc. Com està la música? esta muntat tot?
-Shhhhh!- va dir picant l'ullet i assenyalant amb la mirada a sa germana.
-Ah! perdona. Anem noies....!- i acostant-se a cau d'orella i parlant baixet li va dir a la Mariona -jo les porto, però quan comenci la sessió vinc aquí.
-Mentre les vagis a buscar abans no s'acabi no hi ha problema.
-Així m'estalviaré el recollir i netejar.- i amb to mes alt es va acomiadar- Adéu, fins després.
Una hora mes tard i ja havien entrat una vintena de joves entre nois i noies. La música feia vibrar una mica les parets i es sentia una mica de xivarri provinent del pis del Dr. Duran. Vaig empènyer la cadira i em vaig desplaçar cap al balcó. El meu balcó donava justos al davant del del Dr. Duran, allà vaig veure part de la festa; malgrat que ja era una mica fosc, les llums a ritme de la música i la pantalla de karaoke feien que els cossos dels joves aquells es veiessin com a ombres en mig del fum. Com sempre, en aquella festa com en totes, es va arribar el moment de ballar agafats, o lentes o balades, vaja com se'n diguin ara. Era el moment de les primeres arrambades per a molts, el primers apropaments, les primeres cremors i malgrat els cosos de la gent ara ja no els veia, ja que les llums psicoldèliques havien donat pas a una tènue llum vermella, el que si distingia amb claredat, amb una visió inconfusible era el mateix que vaig veure aquell famós dia a la discoteca: el desig sexual. N'hi havien molts i barrejats, pero els podia veure, els podia palpar, n'hi havia un que destacava per a sobre dels altres i de forma irremissible, com si m'haguès xuclat, m'hi vaig instal·lar. Era la Mariona. La Mariona que estava ballant amb aquell noi amb el que sortia desde feia un parell o tres de setmanes i anava un curs per sobre a l'institut.
De cop em vaig trobar en aquella pista de ball, amb les mans per a sobre del coll d'aquell nano i molt apretada contra ell. Una gran calentura em recorria pel cos, però això no era tot, hi havia un nerviossisme desmesurat. La Mariona havia pres una determinació: Aquell seria el DIA D, aquella tarda s'estrenava i aquesta decisió, que ja duia en el cap desde que va saber que els seus pares marxarien uns dies tenia les hores comptades. El nerviosisme venia donat per moltes raons conjugades, la determinació de fer-ho i al mateix temps la por. Altres vegades havia estat amb nois i en algún racó apartat havia deixat tocarse els pits mentre es devoraven els llavis, el darrer cop, amb aquest mateix noi, inclús va deixar que poses la ma més avall que no havia deixat mai a ningú. Però aquest cop era l'oportunitat; alguna amiga seva ja ho havia fet i ella no volia ser menys, en certa manera es veia com si sense allò estigués fora del cercle. El temps corria i cada cop que prenia la determinació d'agafar al noi per la ma i endur-se'l a l'habitació, el cor li batzegava i malgrat la intenció ho feia (el gest de moure's), el seu cos es frenava i no aconseguia més que una sensació gèlida dins del cos. Inclús per fer-ho més fàcil es va temporitzar el pensament.
A l'igual que en l'altre relat parlaré de la Mariona com si de mi es tractés, ja que les sensacions les sento com a pròpies. No, allò no era com a la pel·lícula de "la invasió dels lladres de cossos", aquella que deixaven una espècie de pèsol gegant al costat d'un que dormia i aquest li robava el cos, no, no era això. Per fer-ho entenedor, es com si algú toqués una música per a una altre persona, aquella música es susceptible de ser sentida per d'altres, inclús per moltes a l'hora i això no fa merma de la mateixa per a la persona a la que va destinada; el destinatari inicial pot no saber que aquella música es escoltada per d'altres ja que aquesta no es gasta en ser escoltada i d'igual forma, un que escolta no pot modificar la musica emesa, jo no podia fer actuar a la Mariona com ho hagués fet jo, per a dir-ho d'alguna manera, la Mariona era el músic i jo un escoltant furtiu. La part dolenta es que tampoc podia escapar, o sigui, mentre hi hagués pulsió sexual, jo estava comdemnat a sentir-ho. Més em valia que el músic fos bo.

-A la de tres ...UNA ...DUES ....TRES ...-Em vaig dir cap endins meu- Vols que anem a la meva habitació.
-Sí. Vinga anem-hi.
-Estarem més tranquils -de fet tenia pensat tancar per dins amb clau i estar completament sols.
Junts de la ma vàrem pujar les escales i arribar a una habitació amb un decorat encara una mica infantil. En entrar vaig abaixar el nivell de llum i vaig tancar amb clau la cambra. Després, agafant-lo per les espatlles ens vàrem deixar caure al llit. De seguida em vaig treure la camisa i ell em va treure lentament aquells sostenidors mini, eren els més petits del mercat, i em va agafar els mugrons amb els llavis i la llengua. Jo notava com un bulto creixia a sota de les cames sobre les que estava asseguda. Va començar lentament a fer una carretera humida amb la punta de la llengua desde l'esternó direcció cap el melic, després més avall, en arribar als pantalons els va descordar i va parar aquí.
-Treu-te la roba - li vaig dir
Ell de seguida es va posar de peu, es va descalçar les bambes trepitjant-les i no atinava a treure's els pantalons de nerviossisme que portava. Quan es va quedar en calçotets va parar de despullar-se.
-Ara ... tu. -Va dir com si tingués por de que el deixes allà sòl i nu.
Em vaig acabar de despullar i sòls quan em va veure que anava de debò ell també s'acabà de despullar. Ens vàrem estirar l'un sobre l'altre, f
regant-nos els cossos. La seva ma es va adreçar cap al meu pubis, amb una cabellera que clarejava més que d'altre cosa però no era pas més clara que la d'ell. El seu dit central va fer camí cap endins i malgrat estava lubricat em va fer una mica de mal. Aquell dia seria l'últim que faria mal, o això deien. Jo vaig agafar el penis trempat i calent i vaig fer moviments suaus, de forma que la pell de l'escrot amagava i descobria una punta inflada i brillant.
Vàrem seguir masturbant-nos i morrejant-nos mútuament durant una estona. En un moment de despist em va fer un xuclet darrera el coll.
-Para, no facis això!
-Perquè? No t'agrada.
-No, i deixa marca. Si la veuen els meus pares em maten.
-Per que no me la xupes?
-No, i no diguis marranades.-Que s'havia pensat que era jo, una puta o que?
-Vinga...-va dir com arrepenjant-se en la paraula.
-No, i para d'això o tornem a baix.
-Vale.-ho va dir en to condescendent.
Em vaig posar a sobre d'ell i em vaig introduir el seu penis a l'entrada. El cor em bategava ràpid i amb força, era l'última oportunitat per tirar enrera, però vaig dir que ho faria i ho faré. Vaig baixar poc a poc. Ell va intentar introduir-la més.
-Ai! para tu, que m'has fet mal. Ves a poc a poc.- Un fil de sang li regalimava des de l'anvers del seu penis fins als collons i tacaren els llençols.
Quan va ser tota introduïda vaig començar a galopar sobre d'ell, lentament, suaument. Notava aquell aparell calent a totes les parets de la vagina com lliscava cop rera cop amunt i avall. I justos quan em començava a animar un altre cop ell em va empènyer cap a fora i es va córrer.
-Ah! Ah! aparta que em corro -Ho va pringar tot- Com T'ha anat?- es va afanyar a preguntar.
-Bé. - li vaig contestar. Que li havia de dir, que tot s'havia acabat justos quan deuria d'haver començat. De fet, altres amigues havien tingut experiències més dolentes la primera vegada. En aquell moment vaig veure que per fi ja ho havia aconseguit, ja no era verge. Un sentiment barrejat d'alegria i frustració em van fer plorar.
-Senyor..., Senyor, -En Bautista estava al costat meu, de peu i impertèrrit- El senyor s'ha quedat dormit aquí fora. Ho sento si me'n hagués adonat l'hauria entrat.
-No Bautista, no. No dormia, viatjava.
-Viatjava el senyor?
-Més o menys. Ah!, escolta,..., ja està fet el sopar?
-Sí. Però encara és una mica d'hora.
-És igual, tinc gana avui. Sopem.
Vàrem sopar a la cuina. Malgrat no és habitual que la gent del servei mengi amb el servit, allò era a l'inrevés, era jo qui sopava amb ell, per fer-ho més entenedor; no hi ha cosa que em fastiguegi més que menjar sol i per això quan no hi tenia ningú a casa dinava i sopava amb ell a la cuina. Mentre m'explicava coses de la seva terra i a mi se'm feia més digerible el menjar, ja que així no l'engolia de forma tan ràpida. Tot i així aquella nit tenia pressa per acabar de sopar, se'm havia acudit una idea.
-Bautista, em podries dur avall, al pis del Dr. Duran.
-Si senyor. Però em penso que el doctor es fora.
-Ho se, ho sé. Per això mateix.
Va empènyer la cadira de rodes per la casa i en sortir al replà per demanar l'ascensor es sentia molt tènuement la música de l'interior. En aquell bloc de pisos sols hi vivíem la família Duran i jo. Hi restaven dos pisos però eren desocupats. Va arribar l'ascensor i vàrem baixar un pis. Trucàvem a la porta. En cavat, d'un moment va sortir la Mariona.
-Ah!, hola, el meu pare no hi és.
-Sí, bé. No venia pel teu pare. Sols volia demanar si podíeu baixar una mica el soroll, és que d'aquí a poc me'n vaig a dormir i m'entra el so pel pati i..
-Ah! ara acabem, no es preocupi. En quinze minuts no hi sentirà cap soroll, perdoni. adéu.
Ja tancava la porta quan li vaig dir -posa't amoníac en aquesta picada, et baixarà la inflamació.
Automàticament es va portar la ma al coll, allà on aquell noi va fer el xuclet i va dir -Gràcies, ja me'n posaré. Adéu, gracies.- va tancar la porta i se'n va anar fregant-se el coll com si volgués esborrar la marca.
Jo no havia vist cap marca. Des de el meu punt de vista a baix a la cadira, m'era impossible de veure una marca tapada pels cabells i darrera del coll; en canvi ella no va dubtar ni una mil·lèsima de segon en dur-se la ma al lloc on recordava la delatadora sang sortint pels porus. Ara ja era segur que les experiències que passava eren reals i no al·lucinacions. Era fantàstic, tenia quelcom que els demés no tenien i era el moment d'explotar-ho. A partir d'ara sortiria i aniria a capturar les sensacions allà on fossin i si no podia anar fora, les duria a casa. Ha!, ara sí, tornaria a follar pels descosits i millor que abans, seria home, seria dona, seria jove, o seria gran. Acabava de esdevenir el primer home que sentia en carn pròpia un pèrdua de virginitat femenina, mil sensacions noves trobaré a partir d'ara. Ja no recordava, des de la pubertat aquesta sensació del descobriment del sexe, del primer cop, es clar, el primer cop és un i prou, però per a mi ja no. Aquella passió adolescent la repetiria cada cop que volgués. Se'm havia obert la finestra que donava al mon de les passions, de les sensacions, i procuraria treure'n profit, tot el que es pogués.
-Podia haver anat jo a demanar que baixessin la música - Va dir en Bautista
-Ja, la música era el de menys; era l'excusa per baixar i parlar amb la noia del doctor.
-No sé, però em sembla que pel que ha dit també li hagis pogut dir jo- Semblava que en Bautista penses que jo recelava de la seva forma de dir les coses.
-No, el que li he dit sols li podia dir jo ja que la seva resposta no ha sigut en paraula. Però m'ha confirmat el que volia saber.
-El senyor ha dit que volia anar a dormir d'hora avui?- va dir mentre arribàvem a la porta del dúplex.
-Sí, però no en facis cas. Era part de l'excusa.
Aquell gest també em va fer saber altres coses. La Mariona, no havia pres cap mida anticonceptiva. Després hi han embarassos no desitjats. Però com que és de bona família, si passa, se l'enduen a una privada i a avortar i tothom callat. Quina educació sexual! quina vergonya!