Ironside - Capítol Final -

Em van entrar vestit de verd quiròfan i amb una mascareta d'aquestes pels virus!. Vaig perdre el coneixement una estona.

Més tard vaig tornar a obrir els ulls i la vaig veure. Estava d'esquenes a mi, de cara a la finestra i apuntant quelcom en un historial, anava vestida amb bata blanca i còfia blanca. La vaig cridar.
-Ruth..! Ruth..! - Res, no em sentia. Havia d'agafar més aire, un esforç i - Ruth.., ajuda'm!
-Vaja, veig que ja s'ha despertat, no me'n dic Ruth, sóc la infermera Sònia. Ara avisaré al doctor Martínez, tranquil·litzis. Vaja feina ens ha donat. -a mi no m'enganyava, era la Ruth. Disfressada de infermera però era ella- pensàvem que es quedava en una cadira de rodes. Si no fos per que cada dia ens empastifava tota la roba amb les seves ejaculacions, ja havíem pensat que d'esquena en avall no li quedava sensibilitat.

Jo ja estava super confós. La Ruth era infermera i es deia Sònia, en Miquel es feia dir doctor Martínez i jo ja no se ni qui soc llavors.

-Va tenir un cop molt fort amb el cotxe.- va seguir explicant-me la Ruth, o la Sònia, o com es vulgui que es digui!- Sort del para cops inflable que si no...., llàstima que a Vostè el va envestir aquell altre cotxe pel costat. Però la seva muller va resultar il·lesa.- la meva muller?, ostres!, no se ni qui soc però estic casat!- i el pitjor va ser aquell ferro de la barra estabilitzadora del cotxe que el va envestir que li va perforar el front; allò, sort de que els bombers se'n van adonar, per que va traspassar l'os i si es mou una mica...., la resta es com un flam.- ha! i ho deia així, com si res. Va arribar el doctor Martínez, Miquel per a mi- Hola doctor, fa uns cinc minuts que ha despertat.-li va dir la infermera
-Holaaa -va allargar la salutació- Com ens trobem?-no va esperar cap resposta i va continuar amb l'interrogatori- Pot aixecar la ma dreta? -la vaig aixecar.-Pot aixecar l'esquerra? -també ho vaig fer- Nota quelcom?
-Ah!, serà cabró!
-Bé. no s'esveri. Ho havia de fer.- M'havia punxat amb una agulla el dit gros del peu i deia que no m'esverés, serà possible!
-Totes les constants bé i els reflexos, donada l'hipertrofia per inactivitat raonables, això amb una mica de recuperació queda nou- li va dir el doctor a la Sònia, en veu baixeta però perceptible, administri-l'hi un tonificant per via intravenosa per tal d'alleugerir l'estada aquí.
-Ara mateix li poso dues mil unitats.

Vaig quedar sol, al llit, i vaig començar a recordar, amb esforços; grans esforços. Primer records com llunyans i borrosos, cares, veus, escenes, que gairebé no sabia si els recordava de debò o dels meus somnis. El mal de cap no s'aturava. I intentant recordar em vaig adormir un altre cop, estava dèbil.
Al dia següent em vaig tornar a despertar de bon matí. Em sentia millor però el mal de cap no cessava. Va entrar el metge i un altre cop les preguntes de rigor.

-Com es troba avui?.
-Millor, gracies. Però tinc un mal de cap que no em cessa.
-Va tenir un accident molt greu. Sap?
-Si, això em va dir la infermera Ruth.
-Sònia.-em va corregir
-Sònia. Sònia.
-Li explicaré. A part de la lesió que per poc el deixa paralític, un ferro del cotxe que el va envestir li fa trepanar el cap. Com que no cicatritzava, millor dit, no ossificava, per alguna causa que desconeixem li varem haver de posar una mena de tap de titani. El titani, es un metall que s'adhereix molt bé als ossos i no presenta rebuig per part dels pacients. Potser el mal de cap li vingui per això, tingui en compte que no li va foradar el cervell de miracle, esperem que li passi en pocs dies, mentre li subministrarem analgèsics. Haurà d'anar en compte a partir d'ara de no fer cap esport que li pugui representar un cop violent al cap, squash, tennis, futbol, etc. D'acord?
-Si. M'haurà de fer una llista, si us plau.
-No cal, una mica de sentit comú i prou. De totes formes abans de fer res de vida normal haurà de fer molta rehabilitació, la musculatura l'hi ha quedat un tant debilitada. Per cert, i canviant de tema, el seu coma ha sigut del més estrany, sap? Bé, no era un procés comatós típic. De cop ens els trobàvem tot suant i parlant, dient noms a qui entrava, cridant al pacient de davant- Una cortina verda no em deixava veure que hi havia al davant del meu llit - De cop, es quedava inert i inevitablement cada dia tenia pol·lucions.
-Si, ja m'ho va dir la infermera. Ho sento.
-Varem arribar a la conclusió de que era millor posar-li un preservatiu. Ja li dic, es comportava de la forma més rara que mai se m'ha comportat cap pacient.
-Si us plau doctor. Que em podia córrer la cortina.
-I tant.

La va agafar d'una cantonada i la va estirar fins a deixar-la tota apilada en un costat de la barra. Davant del meu llit hi havia un altre amb un pacient entubat. Em vaig aixecar una mica per veure'l.

-Bautista!-Vaig exclamar en veure'l. Era en Bautista però sense gens ni mica de cabell.
-Si, així li deia.- Va dir-me el metge.- Però no se'n diu així. Ja li dic, quan obria els ulls, ens batejava de nou a tots. Ara, un cop batejat, aquell nom ja ens el mantenia per sempre. Inclús a la seva filla li va canviar el nom. Li va dir Mariona, fixi's. El pacient d'aquí davant, pobre, es un tibetà que va venir a aquest país per no se que d'un tal Ozel o un nom així; un nen espanyol que es veu que es la reencarnació del Dalai Lama -va dir com enfotent-se'n-, i va venir per fer les comprovacions de rigor, però l'home ha agafat un procés de cirrosis molt greu i no creiem que passin masses dies abans de que...-va fer un gest com mirant de reüll cap a dalt- ja m'entén. Però clar, es un transeünt i no podíem deixar-lo al carrer. Oi? De totes maneres, res que li hagi dit mentre estava demanant-lo crec que li hagi afectat. No parla res més que tibetà.

Mica en mica se'm anaven aclarint les coses. Mentre passaven els dies i anava fent recuperació xerrava amb la gent i aquests m'anaven reportant dades que m'ajudaven a aclarir coses. Jo tenia la visió de la Mariona, la meva filla, que en realitat se'n diu Laia. I va ser així, com vaig començar a tenir més consciència de les coses. El recordar el verdader nom de la meva filla va ser com estirar del fil dels records. Com si n'hagués pescat un amb un ham i després en forma d'huracà se m'ajuntessin tots en una petita entrada per a re situar-se a la memòria. Un record inevitablement em duia a un altre o a més. Aleshores vaig caure en compte de que la Laia, al igual que si hagués sigut la Mariona, ja no era una nena i que potser ja era hora de que l'hi expliques quelcom sobre les relacions sexuals, si no era massa tard (que de ben segur que ja ho era).

Jo m'anava recuperant a marxes forçades. De fet em tenien en aquella unitat per manca de llits en en altre "i com de de moment a ningú li havia mancat ...."; en Bautista, que no se'n deia així, però d'alguna forma l'he d'anomenar seguia entubat amb la mirada fixa al sostre i sense dir paraula. Jo ja havia rebut visites de la meva família, la meva filla un altre cop i la meva dona, que malgrat va sortir il·lesa de l'accident feia temps que no m'havia pogut veure a causa de que en l'última visita va relliscar en unes escalinates i es va trencar una cama, "ves quina fila farem els dos amb crosses" i d'altres amics i companys de la feina; tenia l'habitació plena de flors i capses de bombons "com si fos una prenyada". Era el darrer dia; demà en donen l'alta encara que hauré de fer rehabilitació, anar en crosses una temporada i fer exercicis amb un fisioterapeuta.

Em van donar el sopar. Les darreres visites se'n van anar i una infermera fa córrer la cortina que em separava de'n Bautista, ara sols veia una pantalla verda al meu davant. Com que no tenia res millor que fer, vaig llegir una mica i em vaig posar a dormir. Demà tornaria a casa!, va ser el meu darrer pensament abans de dormir-me.

Eren dos quarts de tres i em vaig despertar. Una exigua llum entrava per la finestra de l'habitació, i també el lleu reflex carbassós i intermitent de la sirena d'una ambulància que descarregava a algú. Apart d'això el silenci i la foscor imperaven. La cortina seguia fent de separador amb en Bautista i sols em quedava a la vista la porta de fusta pintada de gris de l'entrada de l'habitació i a l'altre costat una porta d'acer quirúrgic que donava a un quiròfan. Va ser en aquesta darrera porta. De cop ho vaig veure clar: un desig sexual frenètic i impacient. Em va captar l'atenció i tot el meu pensament. Ara jo era ella. Una infermera de guardia que tenia mitja hora de llibertat.

Estava en aquell quiròfan amb un metge intern. Ningú no sabia que hi érem allà i de fet ningú hi aniria per res, aquell quiròfan mai s'utilitza havent-hi d'altres disponibles. De totes maneres hi seguia aquell sentiment de la improvisació, malgrat no era el primer cop que l'utilitzàvem. A l'hospital, entre els interns i els assidus a les guàrdies a aquella sala l deien "el picadero", però aquell morbo de la inseguretat, de la pressa planejava sobre l'ambient. El metge era un intern, una promesa de la medicina, tota la carrera amb excel·lents i a més estava bo. Havia d'aprofitar l'oportunitat. Mentre havíem sopat junts ja m'havia insinuat, com que les nits es fan llargues i hi ha dies que no passa res m'ho vaig fer venir bé per que en un moment donat ens escapéssim a la planta vuit, on hi ha el budista i el torero (amb el "budista" feien referència al tibetà, en Bautista; amb el "torero" feien referència a mi, es veu que havia corregut la veu per l'hospital i deien allò de "torero" per les "corrides"), on hi havia certa sala on no hi anava ningú.

Ens varem escapar ràpid pels passadissos de l'hospital, semblava una pel·lícula de gàngsters, a les cantonades miràvem si hi havia algú que ens pogués veure, i sols avançàvem quan hi havia el camí lliure. Si ens creuàvem amb algú, posàvem cara seriosa i fèiem veure que "encara que dúiem el mateix camí, anàvem a llocs diferents". Inclús a l'ascensor, en un pis on van entrar dues infermeres, ens varem
quedar firmes, mirant a la porta de sortida com hipnotitzats i sense dir res fins que se'n van anar i se'ns va escapar el riure quan la porta de l'ascensor es va tancar. En arribar al pis vuitè, varem treure el cap de l'ascensor abans que el cos i quan varem veure via lliure en varem dirigir ràpidament a "el picadero", allà, un cop tancada la porta, em vaig abalançar sobre ell i el vaig empènyer cap a la taula d'operacions, fins que el vaig tenir amb el cul mig assegut a sobre d'ella, la meva ma es va dirigir amb pressa a la seva bragueta, no atinava a obrir-la.

-Caram noia! que has pres?
-Clorur hidrat de ioimbina- li vaig respondre (es un fort afrodisíac)
-Ja es nota.
Ell m'havia agafat la bata i les faldilles i me les havia pujat fins al nivell de la cintura. Tenia la seva ma per dins de les meves calces. Vaig aconseguir descordar la bragueta, això sí, vaig arrencar un botó. Li vaig abaixar el pantalons i la roba interior fins que em va quedar el seu membre, dret, apuntant cap a mi. Mentre ell mirava d'acariciar-me els pits per entre la roba, em vaig introduir el seu membre a la boca. Va canviar, veient que allò d'acariciar els pits era certament dificultós, amb una ma m'agafava pel clatell, com si volgués que no m'escapes d'allà i amb l'altre feia cima per entre les calces per arribar al meu cony xop. Sense deixar de succionar-li, i amb una habilitat extrema, amb la ma esquerra em vaig treure les calces. Anava cada cop més cremada "la ioimbina sortia el seu efecte".

-Ràpid. Fica-me-la. -li vaig dir amb impaciència.
-Posat aquí- em va dir assenyalant la taula.

M'hi vaig posar estirada cap amunt. Ell se'm va acostar. Va agafar les meves cames amb les mans, per la part de darrera dels genolls, va apuntar i la va introduir. A l'estar tan lubricada, la seva "arma" va lliscar amb suavitat. La notava gran i calenta. Sòls d'aquesta sensació ja vaig arribar al primer orgasme. Després es va començar a moure. Les seves mans ara accedien amb facilitat als meus pits, ja que m'havia descordat totalment la bata i m'havia arremangat la roba per sobre del nivell d'aquests. La respiració d'ambdós cada cop era mes intensa, més sospir que no pas respiració, tot i que procuràvem no fer soroll. Els mugrons estaven endurits de plaer i cada carícia seva en aquest punt era recollida i amplificada com si de clítoris es tractessin. Al cap d'unes batzegades, ell es va córrer. Jo al sentir les pressions i depressions de la seva ejaculació vaig arribar al segon orgasme. Varem quedar sense dir res durant deu segons. Després tot van ser preses per vestir-se i agafar una compostura adequada. Des que havíem entrat a la sala no havien passat ni deu minuts.
Em vaig adonar de que no sé quanta estona feia que mirava fixament i sense parpellejar aquella porta d'acer amb dues finestretes de vidre rodones. Podia haver estat un minut o mil hores. El cert és que allò que havia somniat durant el meu estat de coma no era tant sols un somni, o si ho era, al menys se m'havien quedat les propietats. Això sí, a diferència dels somnis, aquí si quedaven mostres : una pol·lució tacava els llanç ols i emmerdava els cabells de la meva panxa fins a regalimar fins el llençol de sota.

Al dia següent, amb ajuda em vaig vestir. El metge m'havia donat l'alta i unes crosses per que em pogués desplaçar. Ja ho tenia tot recollit. La família m'esperava a la planta baixa i un infermer bastant robust estava a fora amb una cadira de rodes a l'aguait per quan jo surtis. Abans per això, i no se per quina raó, ja que amb el pacient de davant no vaig parlar mai, em vaig voler acomiadar encara que no m'entengués. De fet en els dies que vaig estar allà conscient no el vaig sentir mai dir res, però un impuls interior m'induïa a fer-ho.

Em vaig acostar a ell, poc a poc. Caminar amb crosses sembla fàcil, però es molt cansat. Em vaig posar al costat del seu llit i el vaig mirar a la cara. Ell tenia els ulls tancats. El vaig estar mirant uns segons, sense dir res. De cop, i sense obrir els ulls, em va agafar amb fermesa la ma dreta, que la tenia a la maneta de la crosa, va fer una mica de força i jo li vaig seguir el moviment, amb certa perplexitat; que jo sàpiga fins aleshores mai s'havia mogut. Va agafar la meva ma i la va portar al seu front. En aquell moment va obrir els ulls i em va mirar fixament. Em va agafar el dit index i el va guiar pel seu front fins al mig, entre cella i cella, un centímetre i mig per a sobre, i em va fer fer pressió. Allà vaig notar que tenia com un forat a l'os, a la seva pell si un si fixava hi quedava un rastre molt antic de cicatriu, però sòls es veia si un l'anava a veure expressament i sabia que buscava. Però a l'os hi havia un forat, un forat com el que tenia jo a causa de l'accident. En aquell moment em va passar pel cap escenes d'aquell llibre d'en Dimarts Lobsang Rampa "El tercer ull", però havia llegit que allò era obra d'un impostor que no sòls no havia ni anat al Tibet sinó que tampoc havia sortit mai de Londres. Vaig deixar la seva ma i la vaig portar la meva cap el meu front fins arribar a la cicatriu de l'accident, com per a comprovar la real existència d'aquesta. Me'l vaig quedar mirant fixe, sense sortir de la perplexitat i l'emoció, ara començava a veure les coses clares, aquesta virtut de ficar-me a dins de la sexualitat de les persones era a causa del forat a la front. El fet de que no ossifiques, segur que era degut a en Bautista, no se com, però allò sòls podia ser obra seva. Segur!. I com que ho van tapar amb titani, que és un material magnètic, feia el mateix efecte que un vidre per a la visió.

Li vaig agafar la ma fort i vaig somriure. Ell també va somriure, va tancar el ulls i va assentir amb el cap abans de tornar-los a obrir, com si hagués seguit el meu propi raonament. Després es va dormir. Li vaig deixar el braç estirat seguint la línia del cos i me'n vaig anar.

Em vaig pujar a la cadira de rodes que m'esperava al passadís. Vaig posar les crosses creuades entre les meves cames i mentre aquell infermer em duia de nou a la vida quotidiana vaig pensar que allò que aquell tibetà em va donar, millor que ho aprengués a controlar No em podia quedar fora de joc a qualsevol lloc.











Fi.