Interrogants

S'ha dit i repetit que la literatura, l'art en general, no pot proporcionar solucions als grans problemes de la nostra existència. Si de cas, pot contribuir a solucionar-los en assenyalar-los, en enunciar-los, en elucidar-los amb un exercici de claredat i confusió barrejades a parts iguals en aquest passeig per l'estreta vora del seny y la rauxa -o, d'una altra manera, de reflexió i intuïció- que és tot procés creatiu.
Potser no sigui veritat del tot. Tampoc això no ha de ser una veritat irrefutable. No n'hi ha en la literatura, en l'art. No hi ha res, en ella, en ell, irrefutable.
És aquest poema, doncs, un interrogant fals o, pitjor, falsificador, que encobreix una afirmació que es pretén vanament irrefutable? Remarco l'interrogant -que tal vegada hauria d'haver encapçalat la frase, com molt sàviament fa en algun vers aquest poema-. Doncs indiscutiblement no. Aquest poema fa de la veritat relativa bandera i defensa, reivindació de la teràpia representativa que té la poesia. I, si afirma, i titlla d'irrefutablel'afirmació, és fet metàfora de la veritable negació absoluta, la veritat final, la mort que tot ho clou i ens espera, de manera irrefutable, al capdavall de la nostra vida, rere tots els versos, tots els poemes, que haurem escampat.

Una abraçada,
franz