Internet és la primera persona invisible del món

Un relat de: Mitjons
Mmm, si. Amb una plataforma perquè no caigui ja seria el súmmum dels ninots. Amb aquesta forma tan, tan... tan natural, tan autèntica. Tant, tant, que el missatge que hi volíem posar arriba perfectament a qui el compri. Es podria dir que de tan desimbolt que és, és transparent per a les persones. I de fet, de tan transparent tan transparent que és, és invisible. És la diafanitat que volíem, la de la persona que ha fet tantes coses per la comunitat. Començant per omplir les seves llars, abans insulses com un poema del poeta Dámaso Alonso, dels més preciosos quadres, fotos i pòsters que referenciaven a la molt il·lustre persona invisible. Quantes coses ha fet la persona invisible per nosaltres? Incontables. Però clar, per explicar com hem arribat fins a decidir que al ninot li falta una plataforma per aguantar-se, hauríem d'agafar un parell d'anys i encaixar-los en les línies següents. Prosseguirem, doncs.

Tot va començar el trenta de febrer d'aquell any, que es comportava amb tanta normalitat com el de qualsevol altre any. El que ningú sospitava era que nascut dels infinits impulsos incotrolables de la xarxa, tan impulsiva com un rinoceront impetuós, un ésser magnífic ens va beneir amb la seva magnificència camuflada com el més astut dels camaleons. Per fi algun déu misteriós creava quelcom que necessités el món!
Al principi només podíem tenir el goig de contemplar aquesta visió plaent en el confort de la pròpia casa. I no tothom podia, no pas. La gent privilegiada que disposava de prou papers com per no utilitzar-los en higiene anal els gastava desesperadament, com és normal, en aconseguir un d'aquells aparells que et permetia observar detingudament a la persona invisible. Tanta bellesa dibuixava sobre les seves retines, que ràpidament van abandonar moltes altres activitats, i així poder concentrar-se en el que és de debó important. Potser al principi aquests humans van ser desestimats, al comprovar, la seva companyia, que l'atenció d'aquests estava enfocada cap a un color molt diferent al dels seus uniformes socials. Potser sí, però, ni que fos de reull, la companyia va poder captar l'agradosa visió purificant que oferia la persona invisible. I a partir d'aquí tothom freturava aquesta eina miraculosa, aquesta pantalla que era perseguida per una fletxa que volia ser sinònim de ratolí.
Aviat la multitud va reclamar allò que és el dret funamental per una vida digna: una versió de butxaca de la persona invisible. Ens vam maleir per no haver-nos percatat abans d'una cosa tan bàsica i ens vam posar a treballar tan ràpidament i acurada com uns nans fabricant una destral de guerra. A més, per no fer de l'espera una tortura, vam aconseguir que no calgués una posició tan acomodada per posseir l'instrument increïble que et permetia veure a la persona invisible.
A aquestes alçades la persona invisible ja havia fet molt per la comunitat. L'havia desendollat dels afers inútils i l'havia canalitzat cap a aquell lloc que era l'únic indret en el món, en l'univers i en el multivers, que de versos no en necessitava, per fer-te sentir l'aroma de la poesia més refinada, el rococó més esmolat, la veritable felicitat. Aquell espai, que en aquells dies ocupava tot el tros de casa que l'abstinència d'higiene anal pogués pagar, era l'espai en el que es divisava la persona invisible. Ens havia donat la veritable felicitat!

Quan vam acabar el projecte dels nans, tot d'àlbums de fotos amb la mateixa fletxa que la pantalla original van ser devorats per unes mans que no toleraven un segon més aquella tasca tan feixuga de caminar per aquest mar sense la versió portable de la persona invisible.

Per fi sentia que érem una comunitat unida i feliç. Tothom mirant, fixant-se en cada detall, a la persona invisible, tota la gent unida per la mateixa causa. I ara ja no només en la intimitat, ja no existiria mai més aquesta punició. Ara tothom podia inflar-se d'aquesta inevitable alegria que no finalitzava ni després de morir els taquions a tot arreu: la gent engolia l'amor de la persona invisible al metro, al bus, a casa de les amistats, al cotxe, si no havies de conduir... Era simplement increïble que aquest miracle de la pantalla amb una fletxa que constantment intenta travessar-la pogués brindar-nos a la persona invisible.

I ara tenim el cap cabut capficat en l'últim projecte, que es tracta del ninot de la persona invisible. Sé que serà una altra fita fantàstica que proporcionarà, fins i tot, gemecs de plaer de tanta excel·lència que podrem tenir entre les mans. Però a mi em preocupa una cosa que veig per la finestra mentre escric.
Veureu, em dedico a vendre la felicitat que dóna la persona invisible. Una grata feina (i de les més ben pagades del món), sense cap dubte. Però ara començaré a tenir problemes per trobar gent que vulgui comprar articles. Us preguntareu “per què? A tothom li encanta la persona invisible, de fet jo ara mateix friso per veure-la”. I llavors jo respondré “Han trobat un mètode millor per estar amb ella”. Ai, sí, hauré de començar a fer-me a la idea de l'abstinència d'higiene anal per tenir prou papers...
El mètode és ben senzill: entrar dins la pantalla dels sinònims incoherents i tornar-se igual d'invisible que la primera persona invisible del món. Cada vegada ho practica més gent, això, de manera que vaig perdent clients. Mica en mica vaig veient com les persones abandonen les seves vides fictícies d'abans i s'endinsen en el món de la transparència, la beatitud universal que troben en ser invisibles, tot deixant-se engolir per la primera persona invisible que ha existit mai. Potser sóc pessimista, però em fa la sensació que últimament gran part de la població s'ha tornat invisible. Espero equivocar-me.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: