Intercanvi de parella (I)

Un relat de: peres

Ella. 7:30: Quan em desperto, abans de llevar-me, penso: quina gana. Mandrejo un parell de minuts.

Ell. 7:30: Quan em desperto, abans de llevar-me, li faig un petó a ella, mig d'esma, i penso que tinc un dia prou complicat, i que avui toca canviar llençols, i que més val que comencem.

Ella. 7:35: Vaig a l'habitació dels nois, obro la porta i el llum, els dic que ja és l'hora. Passo per davant l'habitació de la nena, que en realitat és un quartet robat parcialment al líving. Sense obrir ni trucar, crido una mica que és l'hora, com si m'ho digués a mi mateixa, amb la intenció que la nena ho senti però no gaire, que la nena passa una mala temporada i no és qüestió d'emprenyar-la de bon matí, que ella s'emprenya però també ens pot fer malbé el dia a tots. Entro a la cuina.

Ell. 7:36: Aixeco la persiana de la nostra habitació i obro la finestra que dóna al pati de veïns per ventilar una mica. Vaig a l'habitació dels nois, 17 i 13 anys, i els apujo la persiana fins dalt i els obro la finestra que dóna mig de gairell també al pati de veïns però que té prou claror, destapo el noi gran que dorm a baix de la llitera, que el pis té 65 metres i encara han de dormir amb llitera, pobrets, i després faig unes quantes pessigolles al noi petit que dorm a dalt, m'espero fins que es lleven i els dic que no esmorzaran fins que no tinguin els llits fets amb els llençols nous i l'habitació endreçada i ventilada, avís que sé que el fill petit no necessita però que sí que el necessita el gran.

Ella. 7:36: Obro la nevera, rondino perquè no hi ha pa a la nevera, miro a dins l'armari de paret que fa de rebost, agafo una llauna precintada de galetes de mantega, agafo uns tovallons de paper, agafo una bossa de magdalenes, ho col·loco tot damunt la post de marbre que fem servir de taula per esmorzar, poso al microones una gerra de pisa amb un quart de tetrabric de llet que hi havia a la nevera, espero un minut davant el microones, trec la llet, me'n serveixo en un bol i deixo la resta, un dit i mig, al microones, miro a dins l'armari que fa de rebost, penso que ara l'hem feta bona, s'ha acabat la llet, agafo un quart de manxego de la nevera i en faig dos talls que em surten un pèl boteruts i ho deixo córrer, obro un tomàquet per la meitat, recordo que no hi ha pa, deixo el tomàquet obert a la nevera en un platet de cafè que corre per allà, obro la llauna precintada de galetes i n'agafo dues, me'n fico una a la boca i vaig al vàter a fer un riu.

Ell. 7:38: Entro a l'habitació de la nena, 16 anys, sense obrir el llum, deixo la porta mig oberta, m'assec a l'espona del llit, li faig un petó i li bufo a la cara. La nena renega i jo m'aparto i la miro dient-li que és com era jo a la meva edat, però en nena i en bufona, i que l'estimo molt, i la nena fa una ganyota de fàstic com si volgués vomitar. Li pregunto com estàs i quins tallers tens avui, la nena no contesta. També li demano si puc apujar la persiana, la nena diu que faci el que em passi pels dallonses però que la deixi en paaaau. Miro de fer-li veure que això no es diu. Apujo la persiana dos dits i li pregunto si es troba bé, ella comença dient grrrr i després fatal. Surto de l'habitació de la nena, comprovo que el quarto de bany està ocupat, hi ha el noi petit que sempre és el primer, aturo el noi gran que ja anava cap a la cuina i li dic que no fins que no arregli l'habitació. Entro a la nostra habitació però de seguida sento que s'obre la porta del quarto de bany, i sé que tinc un minut i mig fins que el noi gran, que es deu haver ficat altra vegada al llit, reaccioni, un minut i mig per arreglar-me una mica els cabells, perquè abans he vist de reüll que semblava un bruixot, però just llavors veig que s'obre la porta de la cuina i és ella que ve a fer un riu. Penso, mala sort, i li somric des de la porta de l'habitació, ella em veu i em diu que ja té gairebé preparat l'esmorzar i que ve a fer un riu. Torno a somriure i penso, ja ho sabia. Entro a l'habitació, obro l'armari, preparo la roba d'ella i la meva, ho deixo tot damunt del llit, recullo unes mitges i unes calcetes de terra, un fil, un sobre, una altra mitja i quatre papers. Tanco la finestra, perquè ara vindrà ella que té al·lèrgies múltiples amb les finestres obertes si no és al pic de l'estiu, i encara som a mitjan de maig.

Ella. 7:44: Surto del quarto de bany, el noi gran s'espera per entrar-hi, li faig un encaixa'ls amb el palmell de la mà obert. Vaig a la cuina.

Ell. 7:44: Trec el cap de l'habitació, li pico l'ull a ella -no sé si m'ha vist- i dic al noi gran que s'afanyi que de seguida li toca anar al quarto de bany a la seva germana, el noi gran diu "valeee".

Ella. 7:45: Obro la porta de l'armari que ens fa de rebost, miro una estona, tanco, obro la nevera, agafo una pastilla de mantega, l'enceto, obro el rebost, agafo un paquet de galetes maries per estrenar, l'obro i n'agafo dues, agafo un paquet de cartró nou de crispis, l'enceto i en poso uns quants al bol de la llet ja tèbia, torno a mirar dins el rebost, veig un paquet de sucre mig ple amb la part superior enrotllada, l'agafo, desenrotllo la part superior, tiro una mica de sucre al bol de llet i crispis i una altra mica al marbre i una altra mica a terra, dic merda, ara ho recullo, poso la pastilla de mantega un moment al microones, la trec gairebé desfeta, n'unto una galeta maria que he agafat d'un pot de vidre, hi tiro una mica de sucre al damunt i una altra mica a la post i una altra mica a terra, dic ara ho recolliré, hi faig una queixalada i surto de la cuina per anar a dutxar-me.

Ell. 7:45: Jo, que em vaig dutxar ahir al vespre com faig habitualment perquè ja sé el pa que es dóna en aquesta casa els matins, em raspallo les dents i em rento una mica al gibrell que tenim a l'habitació, em poso desodorant, em vesteixo, em poso una mica de colònia, em passo la pinta pels cabells. Recordo que ja tinc quaranta-dos anys però que he conservat una figura més o menys proporcionada. Dic que és la natura, que jo no m'hi he fixat gens. Em pico l'ull al mirall. Ha, ha, ha, ric per dins.

Ella. 7:50: Jo, que vinc de la cuina, truco amb el puny a la porta del quarto de bany, que el noi gran encara hi és, i vaig a l'habitació.

Ell. 7:50: Surto de l'habitació i li somric a ella que entra, però ella em fa l'efecte com si no m'hagués vist. Just en aquell moment la nena treu el cap de l'habitació, veu que hi ha merder al passadís i torna a tancar. Vaig a la cuina. Veig la mica de llet al microones, veig unes restes de mantega gairebé líquides, faig cara d'estranyesa, remugo, les oloro, dic: calla... les fico en un pot amb tres quarts de litre de llet d'un dels sis tetrabrics que hi ha al terra del rebost, una teula de canyella i una mica de pell de llimona i ho poso al foc, molt fluix. Fico també al pot un parell de cullerades del paquet de sucre que hi ha per allà, i després enrotllo la part superior del paquet i el deso al rebost. L'altre quart de litre de llet el deixo damunt el marbre. Agafo la mica de llet del microones, un parell de cullerades de roial i dos rovells d'ou frescos, ho fico tot en un bol i ho remeno. Agafo la baieta i recullo el sucre que hi ha escampat al marbre. Agafo l'escombra curta i arracono la mica de sucre que hi ha a terra. Agafo el pot de vidre de les galetes que hi ha al costat de l'aigüera, me'n menjo una i poso el pot damunt el marbre, tapat. És un pot on hi ha galetes de tota mena, de mantega, de les de llauna i també galetes maria. Em bec la meitat de la clara d'ou després de tirar-hi un pessic de sal. Veig la llauna de les galetes oberta, la tanco, hi poso el cel·lo que la precintava i la deso al rebost. Remugo una mica més. Veig el paquet de les galetes maries obert, el tanco amb una pinça d'estendre roba i el deso al rebost. Sospiro una altra mica. Agafo la sucrera de l'armari i la deixo al marbre. Veig el paquet de cartró de crispis nou, el tanco i el deso al rebost. Agafo el pot de vidre de crispis que hi ha a l'armari i el deixo damunt el marbre. Però veig el bol amb llet mig tèbia i crispis ablanits, faig un altre sospir. Torno a desar el pot de vidre dels crispis a l'armari. Quan la llet bull, la trec del foc, hi afegeixo la mescla que he fet al bol, ho remeno tot una mica i ho torno a posar al foc. M'acabo de beure la clara d'ou amb sal. Agafo mig tomàquet de la nevera i me'l menjo. El tomàquet m'agrada molt. L'altre mig el deixo damunt el marbre. El platet de cafè el passo un moment per sota l'aixeta, l'eixugo i el deso a lloc. Remeno el pot que tinc al foc amb la cullera de fusta. Obro la porta del congelador, trec un pot que hi ha a primera fila, agafo la barra de pa que hi ha al darrere, torno a posar-hi el pot que hi havia al davant, tanco la porta del congelador, fico el pa al microones. Remeno el pot que tinc al foc. Agafo els dos enormes talls de formatge que hi ha al damunt del marbre, n'embolico un amb un tros de paper de plata que corre per allà, sospiro i torno a deixar el tros embolicat a la nevera, al damunt del quart de manxego del qual prové, i amb un ganivet fi trec la crosta a l'altre tall enorme i del que abans era un sol tall en faig fins a cinc peces, no planes sinó prismatoides, però encara són prou dobles. Remeno el pot que tinc al foc. Obro el rebost i en trec el cacao. Tanco el foc, vesso el contingut del pot en una plata poc fonda, retiro amb la cullera de fusta el trosset de canyella i també la mica de pela de llimona, escuro totes dues coses i deixo la plata damunt el congelador, que no es vegi. Agafo l'altre mig tomàquet i gairebé me'l menjo, però no ho faig. Trec el pa del microones i en faig unes quantes llesques. Agafo del calaix d'estris la ratlladora i hi frego el tomàquet fins que em queda als dits una pela que clareja. Agafo un altre tomàquet de la nevera, somric i repeteixo l'operació: me'n menjo mig i l'altre mig el frego a la ratlladora. Amaneixo les dotze o tretze llesques amb tomàquet, oli i sal. En deixo una sense amanir, sense tomàquet i sense res, a
part. Deixo damunt la post de marbre el quart de tetrabric de llet que m'ha sobrat d'abans i un altre tetrabric que també he tret del rebost. Obro la bossa de les magdalenes. Arriba a la cuina el noi petit.

Ella. 7:51: Obro l'armari de l'habitació i agafo unes calces i unes mitges i uns sostenidors i busco una brusa i no la trobo. Deixo la roba damunt el llit, poso les mans a la cintura, rumio una estona i llavors veig la brusa que buscava, una combinació, unes altres calces, unes altres mitges i uns altres sostenidors ja preparats a la meva banda del llit. Però encara no em vesteixo. Surto de l'habitació, pico a la porta del quarto de bany, el noi gran obre la porta i en surt. Entro al bany i em dutxo.

Ell. 7:58: Acompanyo el noi petit mentre esmorza. El noi petit, alhora que esmorza, m'ajuda a pelar quatre patates i a triar unes mongetes tendres. El noi petit estudia tercer d'ESO i comença les classes a les 9 en un institut del costat de casa. El noi gran arriba a la cuina de seguida, i olorant, olorant, descobreix la plata de damunt el congelador, hi fica, graponer, un dit i se'l llepa. Li faig una ganyota de disgust. Dic, noooo. El fill gran fa un gest de disculpa. Jo li ensenyo el pot on he fet la crema i li dic que ara no l'escurarà ell, tot i que avui li tocava. Li dono el pot al fill petit, però el fill petit diu que no li ve de gust i el cedeix al seu germà. El fill gran ha començat a treballar fa poc de noi dels encàrrecs en un despatx de l'altra punta de Barcelona. Entra a les nou.

Ella. 8:02: Torno a la cuina vestida de cintura cap avall -amb sostenidors, això sí-, agafo una llesca de pa amb tomàquet i un tros de formatge i ho endrapo tot en dues mossegades, dic que em pensava que no hi havia pa. Dic que potser l'ha anat a comprar el fill gran. Somriuen tots una mica excepte el fill gran, que diu que no fa cap gràcia. Dic si a algú li ve de gust el bol dels crispis, que l'havia preparat perquè no sabia que hi havia pa. No contesta ningú. Me'n vaig de la cuina.

Ell. 8:04: Els dos nois i jo continuem esmorzant i fent una mica de dinar i de sopar. Deixem coses mig preparades i les desem a la nevera, de manera que després només caldrà fregir o escalfar al forn.


[Continua a Intercanvi de parella (i II)]

Comentaris

  • Extraordinària descripció[Ofensiu]
    cricat | 13-09-2005 | Valoració: 10

    M'ha semblat extraordinària aquesta descripció:

    "Ell. 7:38: Entro a l'habitació de la nena, 16 anys, sense obrir el llum, deixo la porta mig oberta, m'assec a l'espona del llit, li faig un petó i li bufo a la cara. La nena renega i jo m'aparto i la miro dient-li que és com era jo a la meva edat, però en nena i en bufona, i que l'estimo molt, i la nena fa una ganyota de fàstic com si volgués vomitar. Li pregunto com estàs i quins tallers tens avui, la nena no contesta. També li demano si puc apujar la persiana, la nena diu que faci el que em passi pels dallonses però que la deixi en paaaau. Miro de fer-li veure que això no es diu. Apujo la persiana dos dits i li pregunto si es troba bé, ella comença dient grrrr i després fatal. Surto de l'habitació de la nena..."

    I a més, és ell que ho fa: "li faig un petó i li bufo a la cara...". Genial!

  • Un ritme vertiginós...[Ofensiu]
    ROSASP | 03-08-2005

    marcat pel fred i incomprensiu rellotge, que no fa cas de res ni ningú.
    L'estructura que li dones al relat, accectua més encara aquesta sensació i li dóna un moviment àgil dins del caos.
    Cinc persones en un espai petit, bellugant mig endormiscats sense provocar embussos de trànsit massa importants, és pura filigrana.
    Aquest intercanvi de feines a la parella, trobo que fa més original el relat i matisa diferents punts de vista d'una manera molt natural.

    Això si, m'ha ficat una mica dels nervis!
    Em recorda als nostres matins, això que només som tres nosaltres.
    Però a les 7.00 h. i amb l'afegit de 2 conills d'índies, 2 periquitos i 30 peixos que reclamen l'esmorzar, la cosa es fica una mica més emocionant.
    I tot perquè no volia un gós, ja veus!
    Com molt bé diuen: el qui no té feina el gat pentina...

    Espero llegir aviat la segona part!

    Una abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

139839 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com