Índia. Calcuta.

Un relat de: jacobè

Índia,
Gràcies per ajudar-me a estimar una mica més la vida i les persones.

Calcuta,
Gràcies per ensenyar-me a ajudar i a confiar en la humanitat.
Gràcies per mostrar-me la meva bondat i utilitat.

Índia,
Em vas ajudar a tornar a ser feliç,
però en el retorn em vas constatar que aquí no m'ho puc permetre.

A l'Índia vaig aprendre a abraçar, a besar i a tocar sense temor,
però en tornar aquí em va tornar a fer por.

Casa de la Caritat. Missa a les sis del matí.
Corríem com escolars perquè les germanes no ens tanquessin la porta!
Meditació a quarts de set de la tarda.
Meditació amb el soroll continuat de les botzines dels cotxes.
Tenien la seva musicalitat. Era Calcuta.
La resta era temps per estimar.

L'Índia m'ha donat amor.
L'Índia m'ha fet sentir.
L'Índia m'ha fet decidir.

L'Índia és
Serenitat a les cares de la gent pels carrers, carrers plens de gent somrient.
Gent per abraçar, gent per estimar, amics a comprendre, amics per donar i rebre consells, amics per parlar. Mans, tendresa, tacte i contacte, mirades, carícies i plor.
Natura a adorar, autenticitat, retrobament, connexió i energia vital.
Somriures dels qui viuen a les voreres, ganes de viure dels qui sobreviuen a les vies del tren. Llum en els ulls dels qui els dones el que t'ha sobrat. No tenen res, amb la mirada t'ho agraeixen tot i amb el tacte et donen amor.
L'Índia és una altra dimensió.

Calcuta és
Serenitat en el plor dels malalts. Ignoren la tristesa, la compassió, es resignen sense ira ni ràbia, no saben què és l'agressió ni el dolor. Assumeixen i somriuen la pobresa i la poca salut que els queda. Esperen la mort. Creuen en la sort i es conformen amb la seva.
Humilitat, mans per ajudar, mans per ser donades, braços a enllaçar, cossos a tocar, gent a estimar, esperança en la mirada serena, plors d'infant en la gent gran.
Els grans ploren com els infants i els infants treballen com els grans.

A Calcuta vaig tornar a creure en els homes.
Allí no sé si hi havia espiritualitat, energia o màgia,
Però hi vaig veure la part més profunda de l'ésser humà.
Hi vaig veure la divinitat.

Comentaris

  • T'ha tocat la sort (4/16)[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 31-12-2005

    Estimar. La part més profunda de l'ésser humà. La divinitat. Índia.

    Qualsevol que llegís el teu escrit es pensaria que parles del paradís terrenal. Qualsevol que el mirés entre línies hi veuria l'infern reflectit entre les teves paraules. Les teves paraules sonen a utopia. Una utopia que xoca frontalment amb les imatges que ens mostra la televisió i les notícies que ens explica la ràdio.

    Com més et llegeixo, més m'adono que tens un do per transmetre sentiments i sensacions, per transmetre vivències i fer-ne partíceps els lectors com si ells també ho haguessin viscut amb la seva pròpia pell, com si ells també haguessin sentit l'experiència d'estimar amb el tacte i haguessin topat amb la frustració de la nostra societat occidental massa... Freda.

    Amor. Què és l'amor? Quina és la recepta de la felicitat? Quin és el secret de la màgia que fa brillar els ulls de les persones? Per què ens serveix viure envoltats de tantes coses inútils si en el fons... No som feliços?

    Potser tu tampoc no saps el secret però... Ets capaç de fer sentir que el misteri ens xiuxiueja a l'orella... Només que poguéssim afinar l'oïda una mica més... Només que aconseguíssim silenciar una mica més els sorolls que ens envolten i ens aïllen dels altres... Llavors... Potser...

    EmmaThessaM

  • Com una carta oberta[Ofensiu]
    iong txon | 21-08-2005 | Valoració: 10

    adreçada a una ciutat, a un país, finalment a tots nosaltres. Gràcies per compartir amb el teu estil espontani, aquestes experiències. Es nota que hi vas aprendre moltes coses tot compartint un temps entre la bona pobra gent de Calcuta i naturalment, entre la bona gent que hi treballa.
    M'ha cridat l'atenció especialment: "Creuen en la sort i es conformen amb la seva" És la idea induista del "karma". Que potser no reflexa una realitat innegable?
    Malgrat tot crec que cal trobar l'equilibri entre aquesta filosofia i l'exaltació que fa Occident de la llibertat individual, per no caure en el fatalisme que porta a la passivitat davant del destí, ni tampoc en l'individualisme extrem que porta a l'aïllament emocional.

  • Has fet[Ofensiu]
    brumari | 04-06-2005

    un relat profund i senzill alhora. És tendre i crític. Fa sentir i fa pensar.

    L'estil que has utilitzat és agradable de llegir i molt eficaç. Cada frase curta, un missatge.

    "Al'Índia vaig aprendre a abraçar, a besar i a tocar sense temor, però en tornar aquí em va tornar a fer por". Crec que et puc entendre, però que trist, no?

    Molts petons

  • a flor de pell...[Ofensiu]
    ROSASP | 03-06-2005 | Valoració: 9

    Aquesta percepció de felicitat i calma entre tanta pobresa, és difícil de definir.
    Arriba fons, arrela dins...
    Somriures i serenor, allí on gairebé no hi ha res material per gaudir.
    Mirades que no jutgen, mans endurides que acaronen amb suavitat els instants...
    No es pot comprendre des del nostre punt de vista aquesta barreja de sensacions. Potser només des de dins del cor, respirant la pau que nosaltres tants cops no sabem trobar, la calma de l'esperit.
    M'agrada el ritme del poema-relat, les imatges que transmet, aquells records difícils d'oblidar...

    Una abraçada molt gran!

Valoració mitja: 9.25