In memoriam

Les persones exterioritzen allò que en realitat són a través dels seus gestos, accions, paraules i, qui sap si sobretot, a través de les seves decisions. És gràcies a tot això que aprenem a conèixer-les, i dic "aprenem a conèixer-les", no simplement "les coneixem". Remarco aquesta constatació perquè valorar allò que de cada individu vulguem preservar al clos de la memòria és una decisió nostra, individual i intransferible. I el fet que siguem nosaltres els que ens pertoqui prendre aquesta decisió és, com ja haureu endevinat, el llaç que tanca el cicle.

Les persones exterioritzem allò que en realitat som a través dels nostres gestos, accions, paraules i, amb tota seguretat, a través de les nostres decisions. Ens equivoquem moltes vegades, però com bé diu la saviesa popular, reconèixer-ho ja és un primer pas.

La meva àvia va prendre, ja fa temps, i entre d'altres, una decisió. Un propòsit del qual, n'estic segur, se n'ha sentit satisfeta. N'ha tingut, per descomptat, sobrats motius per fer-ho. Ara fa uns anys, la van trucar per notificar-li que, al cap de dos dies, havia d'ingressar a l'hospital a fi d'ésser sotmesa a una operació d'alt risc. Feia temps que esperava la trucada. La llista s'havia anat reduint i aleshores, per fi, li tocava el torn. Abans de penjar l'auricular va donar, i sense pensar-s'ho més, la resposta definitiva: "no miri, moltes gràcies; ho sento molt però no podrà ser".

El risc va poder més. No era el temor a l'operació, ni el perill a no sortir-ne; tan sols és que faltaven pocs dies, de fet, poques hores perquè nasqués la seva última néta.

No tan sols la va conèixer, com pretenia en aquell moment: durant tot aquest temps també l'ha vist a créixer. Alguna cosa, per tant, ha plantat cara al deteriorament progressiu de l'organisme. Se'n podria dir coratge o valentia. També força de voluntat. Jo, amb el vostre permís, i ja sé que potser no serà una opinió compartida per tothom (aquesta és, precisament, la gràcia de les opinions: que cadascú té la seva), en diré "decisió".

Gràcies, iaia Trini, per aquesta i per totes les altres que hagis pres. Te'n pots sentir, com deia, satisfeta. Nosaltres, amb admiració, ens en sentim orgullosos. Tant de bo que, quan més ho puguem necessitar, siguem capaços de seguir el teu exemple. En tindríem prou amb una desena part de l'audàcia, del valor i de la reflexió que t'han caracteritzat a l'hora de prendre les importants o autèntiques decisions de la vida.

Descansa en pau i en el jardí de roses, la flor que més apreciaves, de què t'has fet mereixedora. Nosaltres, aquí, et trobarem a faltar.

Molts petons i fins sempre.



4 d'agost de 2006