Cercador


Llista categories

In dubio... pro reo? (tema: culpa)

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

La cèlebre autora de novel·les d'intriga estava sumida en un profund dilema. Acabava de redactar l'epíleg, però no se'n sentia gaire satisfeta. Qualsevol dels tres principals sospitosos hauria pogut cometre el crim. L'assassí, tanmateix, havia resultat ésser el menys culpable de tots.

El coronel havia adquirit la valuosa daga amb l'únic objectiu d'atemptar contra Lady Rose McCallaghan. Minerva Whitsbruck havia enverinat el te de la víctima: per sort, Lady McCallaghan era desconfiada de mena i havia abocat el líquid al test del lliri d'aigua. El majordom, que òbviament no era -no ho és mai- qui aparentava ser, tenia preparada la sobredosi del calmant per quan la pobra senyora sofrís una d'aquelles agudes crisis d'ansietat.

Tothom, en certa manera, era culpable. Qualsevol d'ells disposava del mòbil, dels mitjans, de l'oportunitat i de la predisposició a matar. Però l'assassí era el quart individu, potser el més tenebrós i complex de la seva vasta bibliografia. Si bé no per força, és clar, el més culpable.

L'escriptora era a temps de retocar la trama, a fi d'introduir-hi una breu reflexió teòrica del concepte de culpabilitat. Estava convençuda, però, que això no solucionaria res. D'altra banda, ja s'havia allargat prou explicant que a l'escena del crim hi havia en realitat cinc persones, i no quatre tal com es podia comptabilitzar a simple vista. Una circumstància que el metòdic detectiu Pylson no havia tingut en compte fins a mig capítol disset.

Clarificar el nombre total de presents a l'escena del crim era primordial. I el fet que el cos de la víctima compartís dues personalitats requeria, per descomptat, un exhaustiu estudi previ i una meticulosa redacció.

No li semblava just, ara, ventilar-se l'epíleg dient que una de les dues personalitats de Lady Rose McCallaghan s'havia suïcidat i, en conseqüència, havia esdevingut l'assassina de l'altra.

I persistia un darrer interrogant. Quina de les dues personalitats era, la vertadera culpable: la dominant o la dominada? "Cherchez la femme, oui, mais... laquelle?"

Comentaris

Afegir comentari
  • :)[Ofensiu]
    Nurithy | 03-06-2007

    El transcurs es magnífic i el desenllaç no me l'esperava i és genial!

    Una abraçada!

  • dominant[Ofensiu]
    Lavínia | 14-01-2007

    i dominat qui és el/la "servent" de qui? Veritablement no se sap mai. Aquest petit relat conté condensat aquest dilema.

    Un bon relat, Vicenç. M'ha agradat.

    Un petó

    Lavínia

  • ![Ofensiu]
    Lilith | 09-01-2007

    Mirada irònica als clixés de la novel·la d’intriga. El que la fa única ratllant lo genial és la part final, cal gran dosi de sensibilitat i de valentia per suggerir que potser no som mai del tot culpables, dintre nostre conviuen tants “nosaltres” que sempre hi ha algun d’ells que conviu aliè a les accions dels altres. Fascinant, noi.
    Gràcies per la teva generositat i els teus comentaris, i no sóc l’alter ego de ningú, en tot cas només de mi mateixa ;)

  • Interrogants![Ofensiu]
    Unaquimera | 08-01-2007

    Un relat amb més d'una cara per mirar i admirar... Una de les possibilitats seria la filosòfica, sobre el continent i el contingut, el cos i l'ànima o ànimes que l'habiten... Una altra seria la qüestió de la forma: per un moment, m'ha semblat que érem al mig d'una partida del Cluedo, repartint les cartes de les armes i els assassins, o començant una novel·la de l'Àgatha Cristhie...

    Amb tantes possibilitats pel mig i per davant, em sembla que el final del teu relat resulta més que apropiat: un altre interrogant!

    M'alegro d'haver arribat fins aquí, d'autor en autor, de text en text, per compartir amb tu el goig de la lectura que m'has proporcionat.

    Em sembla que alguna altra vegada ja t'havia comentat... però aquest cop aprofito les dates per desitjar-te un Feliç Any Nou!
    Que el 2007 siguis generós amb tu,
    Unaquimera

  • Hola, Vicenç.[Ofensiu]
    brumari | 07-01-2007

    Hi ha relats que els és favorable la restricció d'espai. D'altres, en canvi, l'encotillament d'un límit de paraules, els ofega. Tu, en el teu relat no t'ofegues, perquè ets un mestre, però està claríssim que, amb la mateixa idea, podries escriure un munt de pàgines. Et convido a fer-ho, si és que no ho has fet ja.

    Una abraçada,

    Joan

  • Vicenç, s nota que [Ofensiu]
    Bruixot | 07-01-2007

    estàs escrivint històries policiaques, ultimament. Però aquesta història és més de meta-llenguatge que policiaca, i per això la trobo doblement aconseguida.
    Primer, no són el mateix les persones que els cossos. Quantes persones tenim a dins, cadascú?
    Ni és el mateix el que pensa, o diu, que el que fa, el que fa de veritat. Només es pot matar una vegada. Clar, hi ha la tentativa d'assessinat, no? Així en certa manera tots són culpables. Per a mi el punt clau és que han fet, no pensat ni dit, sinó fet. Els pensaments, per molt que l'esglesia si entesti, no són el mateix que els fets!
    I finalment, el primer paràgraf insinua el tema tant interessant de fins a quin punt és l'escriptor el que escriu, de que els personatges que un ha creat poden esdevenir tant reals que tinguin "vida pròpia" i acabin decidint ells la trama, i el final (curiosament estic fent un conte del llibre sobre aquest tema també).

    En resum, que el teu conte m'ha semblat genial i que em trec el barret!!!!!

    Xavier

l´Autor

Vicenç Ambrós i Besa

134 Relats

1073 Comentaris

296457 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Afegir a preferits
Biografia:
Sóc lluçanès de cor i, adoptivament, de Sant Andreu de Palomar.

També em trobareu a www.vambe.cat
Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >