Immortal

Un relat de: AVERROIS

Max Getes és un dels homes més rics del món. Ha aconseguit la seva fortuna amb la venda d'armes per tots els racons del planeta. Quan algun amic seu li demana si creu correcte fer-se ric amb la mort. Ell sempre contesta que ell tan sols ven les armes, són els homes que les disparen els que maten, ell no.
En Max tan sols té una preocupació, la mateixa mort. Quan era petit havia vist a la seva mare morir lentament per culpa d'una llarga malaltia i allò l'havia colpejat en el seu cervell, era el seu dimoni i el seu temor més incontrolable.
Fa ja temps que ha donat veus en els cercles més esotèrics de la seva preocupació i dels guanys que poden aconseguir els que li donin el que ell vol, la Immortalitat.
Aquesta nit està a la seva mansió de Bervely Hills quan els seus guàrdies de seguretat, que estan en la porta, el truquen per la línia interior...
-Senyor, aquí hi ha un home dient que porta una cosa que li interessarà.
-Demana-li de que es tracta.
-Ja l'hi he demanat i em diu que tan sols li dirà a vostè...
-Sinó em dona alguna cosa perquè el deixi passar, fes-lo marxar.
Uns moments de silenci mentre escolta uns rumors de conversa de fons i el guàrdia torna a parlar...
- Tan sols em diu que li digui KARLEEN...
Els ulls del Max es obren de bat a bat, aquell nom és el de la seva mare, com el pot saber si el seu passat ha estat esborrat completament...Neguitós mana que el facin pujar i que l'acompanyi algun del guàrdies.
Quan truquen a la porta del despatx el Max mana que passin. El guàrdia obra la porta i deixa passar a aquell home que es queda aturat a un parell de metres de l'entrada. En Max mana al guàrdia que tanqui la porta i es quedi a fora per si el necessita. Una vegada ha tancat uns moments de silenci omplen el despatx...
-Bé doncs, que és això tan important que m'havies de dir?
-No t'estranya que sàpiga el nom de la teva mare? Demana aquell home d'aspecte ben cuidat i amb una mirada que fa gelar la sang.
-Ves a saber com l'has aconseguit, però si el saps és perquè també saps el que vull, em pots donar el que busco?
-Directe i contundent, així m'agraden els homes. I si et digués que sóc la mort i que et puc fer immortal?
-Doncs et diria que estàs xiulat i cridaria immediatament al guàrdia.
-Bé doncs no t'ho diré, però si que puc aconseguir la teva immortalitat.
-A canvi de què?
-A canvi de la teva vida...
-Si em prens la vida ja no hauré estat immortal, no creus. Exclama el Max mentre riu incrèdul.
-No m'has entès bé, el que vull dir és que et canvio la immortalitat per sé tu.
-Ara ja m'he perdut, sinó m'ho expliques millor...
-Tan intel·ligent amb les finances i tan curt...Doncs és tan senzill com que tu et tornes immortal i jo pren el teu lloc, jo seré Max Getes.
-No és tan senzill estimat...Però com et dius?
-Diguem Belial, per dir alguna cosa...El meu pare tenia un estrany sentit del humor...
-Doncs no és tan senzill Belial, hi ha moltes coses que tan sols sé jo i altres coses que farien que no sortís bé.
-De això ja me'n preocuparé jo, serà el meu problema, no creus?
En Max es queda mirant els ulls d'aquell home que amb un somriure sarcàstic li fa recorre un calfred per tota l'esquena. Per altre banda que hi pot perdre, el pobre il·lús sinó li fa signar res no té cap mena de força contra ell i si el que diu és veritat serà l'home més ric del món i a més a més immortal. Ja es cuidarà després de fer desaparèixer aquell individu.
-Com ho hem de fer? És un pacte amb sang? Diu tot rient.
-Has vist moltes pel·lícules, no caldrà res de tot això tan sols si tu ho vols podrà ser, sinó me'n vaig per a on he vingut i tan content, segur que algú voldrà fer el tracte.
-Està bé accepto, però que hem de fer?
-Doncs hem d'anar a l'illa de Santa Catalina a les afores de la ciutat d'Avalon hi ha un cementiri, allí farem la cerimònia i tu seràs immortal i jo tornaré sent Max Getes, així de fàcil.
-No em deixaré enganyar, portaré els meus guardaespatlles.
-Porta el que vulguis, però en el moment de la cerimònia haurem d'estar sols.
-D'acord demà al matí hi anirem...
-Ha de ser ara, sinó no podrà ser.
-Però si són les dues del matí.
-Tens por a la foscor?
-Està bé, trucaré al aeroport perquè em preparin el jet. Em vesteixo i podrem marxar. Mentrestant seu al sofà i pren el que vulguis de la nevera. Li diu tot senyalant el moble bar.
Desprès d'una mig hora de preparatius surten de la mansió dos cotxes el primer amb dos guardaespatlles, en Max i en Belial i en l'altre dos guardaespatlles més.
El vol fins a la Illa de Catalina tan sols dura 45 minuts, vint minuts després cinc cotxes paren davant del antic cementiri d'Avalon. D'ells surten més de vint homes.
Al baixar en Max, desconfiat per naturalesa, fa que els seus homes escorcollin el cementiri. No hi ha gaire cosa a escorcollar ja que el cementiri és petit. Llavors mana que els seus homes rodegin aquell lloc perquè no hi pugi entrar ningú més. Una vegada fet tot això...
-Bé cap a on hem d'anar? Demana ja satisfet el Max.
-Segueix-me
A poc a poc i amb una llanterna cada ú s'endinsen al cementiri. La porta de ferro no ha estat cap impediment pels homes del Max i quan han passat la han tornat a tancar al seu darrera. Les làpides del terra ensenyen nom i cognoms de gent que ja el món no recorda i el Max amb la seguretat de que tot allò no portarà enlloc gaudeix de poder sortir de la monotonia, si la posta en escena és convincent potser fins i tot recompensarà aquell individu.
Quan arriben a un lloc a on hi ha tres gran avets, el Belial es para...
- Ja hem arribat, segur que acceptes el tracte?
-Quantes vegades ho he de dir, accepto el tracte!
-Bé doncs que comenci la cerimònia...
Rodejant els avets hi ha una petita plaça de pedra plena de tombes en tota la seva circumferència. Fa posar al Max al bell mig de la plaça mentre comença a recitar, en un llenguatge tan antic com el temps, paraules innombrables. Els ulls del Belial es tornen negres com la nit i el seu cos sembla fluctuar del negre al vermell. De les seves mans surt un vapor rosat que es va dirigint a cada una de les tombes del voltant de la plaça penetrant a dins la terra. El Max se'n adona que allò és alguna cosa més que una comèdia i vol cridar, però de la seva gola no surt capo mena de soroll. Llavors pensa en fugir, però el seu cos ha quedat com presoner d'una força que no el deixa bellugar. Els seus ulls estan a punt de saltar-li de les orbites quan veu que la terra del voltant de les tombes es comença a remoure i apareixen lentament els dits de les calaveres que feia tants d'anys estaven descansant.
Com si fos un malson pot veure com l'aura rosada envolta les calaveres i de les conques dels ulls buides surt un resplendor roig com la sang. Un cop tots els cossos nus de carn estan a sobre la terra s'atansen lentament cap a on és en Max.
Tan sols l'expressió de la seva cara pot demostrar el terror que en aquells moments passa per la seva ment. Les calaveres han rodejat al Max i al mateix temps totes estiren el seu braç dret tocant-lo amb el dit índex.
Un fredor recorre el seu cos i pot notar com les seves carns comencen a desaparèixer, els seus tendons són absorbits per aquella multitud de esquelets i els seus ossos van quedant al descobert. Per un moment deixa de mirar-se i contempla al Belial que poc a poc va canviant de cara i es va transformant en ell.
Quan el seu cos ja tan sols són ossos blancs, els esquelets tornen a les seves tombes. En Max encara no es pot bellugar i si pogués cridaria, però no té gola per poder fer-ho, ni llengua per poder parlar. En Belial convertit en Getes s'acosta a ell...
-No em miris d'aquesta manera Max, no t'he enganyat. Has aconseguit el que volies ser immortal...Bé, hi ha alguns petits detalls que potser no són del teu gust, però ser immortal vol dir no morir, i com pots veure no has mort, ni moriràs mai...Ja, ja ,ja
Aquell riure entra dins de les inexistents orelles del Max com un fibló, mentre veu com el nou Max Getes s'allunya cap a la porta del cementiri a on l'esperen els seus homes per tornar a casa.
Quan tothom ha marxat sembla que la força que el mantenia pres a desaparegut, però ara què, pensa ell i llavors com a resposta veu com del bell mig de la plaça s'obra el terra i una escala de pedra s'endinsa cap el interior...Ell sap que hi ha de baixar, ha d'anar al món dels immortals, del que no tornarà mai més.


Comentaris

  • Avui fem Festa i ens retrobem![Ofensiu]
    Unaquimera | 11-01-2009


    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?
    PARTICIPA!
    RESPON AMB UN ALTRE MISSATGE A QUI T'HA ENVIAT AQUEST, com a mínim, o ENVIA DE NOUS!

    Una abraçada digna de la celebració,
    Unaquimera

  • Jo, com el Max,[Ofensiu]
    brins | 04-01-2009 | Valoració: 10

    també he sentit un calfred a l´esquena en llegir el teu relat. L´he llegit amb interès i curiositat des del principi fins al final. No podia preveure com acabaria, tot i que ja m´imaginava que no gaire bé.
    Ens has presentat amb originalitat i molta imaginació la importància de valorar el que ja tenim, el tros de vida que se´ns ha donat i que podem assaborir si la valorem com cal.

    Aprofito aquest contacte per felicitar-te pel teu aniversari. Veig que vas néixer en un mes molt fred, però els teus relats són plens de calidesa.

    Una abraçada.

    Pilar

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370449 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!