Immensa nit

Un relat de: Guspira

Ben entrada la matinada, l'Albert tenia la mirada enfosquida, penetrant, es podia veure en els seus ulls una brillantor tènue que reflectia una barreja de nostàlgia i malenconia, una angoixa profunda que feia que tot al seu voltant semblés trist, apagat, sense vida; observava des de la balconada com la nit passava sobre la ciutat, com la foscor queia impassible sobre els carrers i les muntanyes que es podien veure a la llunyania, mentre alguns fanals desafiaven aquesta foscor amb debilitat.
No volia dormir, tenia una intensa necessitat d'estar amb ell mateix, d'endinsar-se en un viatge de coneixement personal, de cercar sentiments que intuïa que estaven allà dins, amagats sota una pell opaca que no els deixava sortir a l'exterior de la seva ànima, tenia por que aquests pensaments amagats li fessin mal, no ho tenia clar, però aquella nit més que mai era conscient de que els volia trobar.
Aquell vespre amb prou feines havia sopat, l'estat de confusió en que estava immers no el deixava, tot i que notava que tenia gana. Les hores havien anat passant, poc a poc, però els minuts s'escorrien com un riu a la primavera, que recull les aigües del desgel, i baixa turbulent i vertiginós cap a la seva fi. Aquella nit no volia veure sortir el sol, desitjava poder passar hores i hores envoltat d'aquesta foscor, però sabia que tard o d'hora apareixerien amenaçadors els primers raigs de sol, inundant tot el paisatge amb una llum cegadora que no podria suportar.
El cafè que hi havia sobre la taula, al seu costat, ja estava tebi, però encara emanava una forta olor, aromàtica i exòtica, que l'ajudava a assolir la tranquil·litat i la pau interior mentre seguia submergit en els seus pensaments. El silenci de la nit ho envoltava tot, i de tant en tant, s'escoltava el soroll d'algun cotxe que, per un instant, el despertava del seu estat de meditació.
Els fets que havien sobrevingut el dia anterior l'havien induït a aquesta vigorosa necessitat d'estar amb ell mateix; en un dia, havia vist trontollar tot allò que envoltava la seva vida; els seus sentiments, la seva manera de fer, el seu present i el seu futur s'havien tornat imprecisos, agitats per tot allò que havia viscut en les darreres hores; la seva ment i el seu cor s'havien endinsat en un pou de confusió, necessitats, impotència i penediments.
Els últims mesos havien passat ràpidament, dia rera dia tot era igual, cada trucada, cada mirada, cada conversa... cada cop que la veia es podia notar al voltant una aura impassible i monòtona. Ell vivia absort en les seves coses, els seus problemes i el seu entorn; no era capaç de mirar més enllà, d'entrar dins del món de l'Elena, no es preguntava com es sentia ella i era incapaç d'agrair-li tots els seus esforços i ajudes; tot això ho feia sense donar-se compte, veia el futur estàtic, creia que les coses seguirien així i no es parava a pensar en que això podria tenir conseqüències, que podia perdre allò que en aquell moment no valorava i que, aleshores, la monotonia de la seva vida cauria en un abisme sense fons. No va saber veure el canvi que necessitaven, que la vida no era passar cada dia sense esperar res diferent a l'endemà, que la seva relació estava precipitant-se a una dinàmica sense retorn i que calia un canvi radical. Feia temps que s'havia acostumat a viure així, sense ser conscient del que realment tenia al seu costat; havia ofegat tots aquells sentiments ben endins del seu cor, i només de tant en tant aflorava algun gest o alguna paraula, però d'aviat marxaven sense deixar rastre, tal i com havien vingut, en un obrir i tancar d'ulls.
Ara, la seva imatge es trobava projectada en els seus ulls, era incapaç d'oblidar, de treure's del cap la mirada penetrant de l'Helena. Era una mirada incisiva, extremadament bella, que li feia mal; en el passat aquells ulls es van guanyar poc a poc el seu cor, van arribar a ser una addicció, esperava cada dia més el moment de veure-la i deixar-se il·luminar per l'espurna que saltava dels seus ulls; embogia de felicitat cada cop que les seves mirades es creuaven, i sentia que tota l'energia de l'univers es concentrava en aquell punt difús de l'espai, on es fonien les seves realitats personals, on per uns instants els dos eren un de sol. Però ara sabia que no es repetiria, guardava ben endins el record d'aquella mirada, l'imaginava tot i saber que li feia mal, li feia mal perquè sabia que l'havia perdut, perquè era conscient de que aquella pèrdua era fatídica.
"Poc a poc, el temps i la distància enterraran aquests sentiments..." pensava, però al moment sabia que no, que hi ha coses que el temps no pot fer oblidar, que amb el pas dels mesos i els anys aquell record dolorós no s'esborraria de la seva ànima, que el que havia sentit era tan intens que per sempre portaria el pes de la seva mirada a sobre, com la espasa que penja d'un fil sobre el cap d'una persona i en qualsevol moment pot donar constància de la seva existència, pot fer reviure tots aquells moments i sentir més que mai aquella pèrdua irreparable. És la cicatriu que deixa l'amor de veritat, aquell per el que no t'importaria donar-ho tot, i quedar-te únicament amb la teva ànima i els teus sentiments.
Pel seu cap passaven ara decenes de records, imatges i sentiments gravats a la seva memòria. Aquella tarda gelada de mitjans de desembre quan ella va aconseguir arrancar-li el primer petó, el bategar accelerat del seu cor al sentir els seus llavis tant a prop, mentre el seu cap s'endinsava en un univers desconegut de noves sensacions, tant agradables que voldria haver parat el temps en aquell precís instant, i quedar-se la resta de la seva vida assegut en aquell banc, al costat de l'Helena. Recordava molt bé també aquella nit d'agost, a l'aeroport, l'Helena adormida sobre les seves cames mentre esperaven l'avió que els duria més lluny del que ell mai havia estat. Com el nen que se'n va d'excursió per primer cop, sentia unes pessigolles a la panxa i uns nervis que no el deixaven dormir, però no l'importava, l'Helena estava allà i això el feia feliç i, alhora, li donava seguretat. El caràcter de l'Helena sempre li havia donat molta seguretat, era un caràcter fort, a vegades agressiu, però havia après a apreciar-lo, a estimar-lo... alhora també era dolç, profundament adictiu, capaç de fer somriure tan sols amb una mirada i una o dues paraules. Molts cops ell s'havia sentit agobiat, trist, inútil, i encara que evitava que ella es donés compte d'això, només la seva presència el feia renéixer, trobar la felicitat que tantes persones busquen i no troben, i ser capaç de somriure a la vida i embarcar-se en coses noves, tot i saber que a vegades eren moltes i li costaria molt esforç... però sabia que amb l'Helena al costat ho podria dur a terme.
Aquest era el món de l'Helena, un món que ara veia allunyar-se, impulsat irreparablement fora del seu abast, que havia compartit amb ella durant molt temps i que tantes coses li havia ensenyat. S'havia fet adult vivint en ell, la seva personalitat i el seu pensament s'havien engrandit allà, des de preparar un plat de menjar fins a valorar les coses més insignificants, allà havia après les lliçons més importants de la seva vida, al seu costat, coses que ni els estudis ni ell mateix podrien ensenyar-li. Ara desitjaria poder seguir sent la Lluna d'aquell món que s'escapava, uns dies il·luminant-lo i guiant-lo, com quan la Lluna Plena deixa observar aquella bellesa amagada en un horitzó de muntanyes i cel blau fosc; i uns altres dies invisible, on hom pot veure la meravella de l'univers, amb centenars d'estels on es perden les mirades i reposen els pensaments. També recordava moltes cançons, cançons que havien fet seves, cançons on cada paraula evocava un moment, un sentiment, una imatge i un temps precís. Ara no podia escoltar-les, ho havia intentat, però a l'instant li començaven a vessar les llàgrimes, com dos rierols a través de les galtes que, després, es precipiten a terra; el poder d'evocació d'aquelles cançons esquinçava la seva ànima. Ara s'escoltava de fons la veu ronca de Jacques Brel als altaveus, aquella veu l'abrigava, alhora que les paraules li arribaven al fons del cor; el "ne me quitte pas", l'accent francès que el transportava a les nits lluents de Paris, la pluja fina que queia sobre els carrers esborrant les petjades de persones sense un rumb definit, un blues improvisat a la gespa dels camps de Mart il·luminats per una esplendorosa Torre Eiffel, un sentiment, un somni passat, una evocadora postal del barri de Montmatre i un cafè en un bistrot a la riba del Sena... un amor incondicional que mai pot trencar-se, irreal i atemporal, per sempre en la memòria d'aquella ciutat... una realitat, que seguiria sent-ho mentre es mantingués viu el record d'aquell moment a la seva memòria.
Ara era hora de enfocar la vida d'una altra manera, de buscar el camí a seguir, d'evitar ofegar-se en un pou de records passats, de reconèixer que aquell món ja no era seu, que tenia que tornar a començar. Sabia que tenia molts amics que li farien costat, caps de setmana emocionants i moltes coses noves a fer. Però no podia deixar de pensar en l'Helena, en tot allò que ella li havia donat i que ningú més seria capaç de donar-li; en el buit tan gran que havia deixat, que per molt que ho intentés seria impossible omplir-ho per complert. Ara s'imaginava una escena a la platja, una posta de sol, un passeig per les muntanyes de sorra descalç, agafant la seva mà, aquelles mans fines i suaus que tant li agradaven, la seva cara somrient il·luminada pels últims raigs de sol, que deixaven entreveure la bellesa d'aquelles faccions, una bellesa casi mística, adorable, l'espurna dels seus ulls reflexada en les onades que morien als seus peus. Seure's sobre la sorra quan la nit ja ho envoltés tot amb la foscor trèmula i tímida de la ciutat, menjar-se uns entrepans observant l'horitzó aclaparador sobre una immensitat d'aigua salada, mirar-la, deixar-se enlluernar per la seva presència, era tot el que desitjava en aquell m
oment. El somni, una realitat personal, intransferible, del que era l'únic propietari; era feliç somiant, sabia que era un món de fantasia, però el reconfortava saber que al menys aquells records i aquelles il·lusions els podia fer seus, que ningú se'ls podria arravatar mai, que restarien per sempre a la seva ànima.
Eren les 6 del matí, ja no quedava cafè a la tassa, el temps havia passat, i la nit arribava a la seva fi. L'Albert tenia la ment clara, els seus sentiments ordenats dins el caos de la seva ment, aquella nit s'havia retrobat amb ell mateix, amb aquell jo interior que feia temps que s'ofegava dintre seu. Ara sabia que havia donat un pas de gegant, que havia descobert part del que ell era i el camí que estava disposat a seguir. Ja no plorava, havia començat a escriure, a escriure tot allò que havia viscut aquella nit, com si ho volgués exterioritzar; fer realitat tot allò que simplement era un somni i que ara es convertia en lletres, paraules i papers...

Comentaris

  • impresionant[Ofensiu]
    anna1987 | 18-06-2005 | Valoració: 10

    es el primer text k llegeixo daquest autor i la veritat es que m'ha fet despertar les ganes de llegir mes relats seus.molt ben redactat, molt sentiment...

  • Quants sentiments...[Ofensiu]
    montxita | 15-06-2005

    Impresionant!! un text magnífic, plè de sentiments, emocions i situacions viscudes.
    No se si al final vas entregar aquest text a qui l'havia de llegir, però segur que li vas despertar una pila de sensacions viscudes ( o l'hi hauries despertat).

    A vegades sembla que l'unic que ens pot entendre és el bolígraf i el paper, si més no perquè després d'escriure sembla que tot s'hagi solucionat, millorat, arreclat. Dins nostre hi ha tantes coses que s'han de treure...

    És un text fantàstic, tant de sentiment junt és impresionant.

    Escrius molt bé!!!
    petons
    Montse

  • Bones![Ofensiu]
    Guspira | 30-05-2005

    Bones a tots! M'agradaria que si el llegiu em donguesiu la vostre opinió!! Doncs tinc pensat enviar-se'l a una persona molt especial... i me sembla que no està del tot bé... Gràcies!!

  • Molt profund.[Ofensiu]
    Marteva | 26-05-2005

    Molt profund.