Imatges d'Escòcia

És de bon matí quan al llevar-me, vaig directament cap a la finestra a apartar les cortines per deixar entrar la llum i quedar-me una estona contemplant el paisatge, no se si mai més en podré gaudir d'aquest despertar.
El primer que veig són les muntanyes del davant, caient violentament sobre l'aigua del llac, gelada i cristal·lina, i a la vegada abraçades per la boira en el seu capdamunt, espessa, freda, misteriosa i melancòlica.
El terra del carrer és moll, fruit de la petita i fina pluja caiguda durant la nit. Fa fred, doncs els vidres estan una mica entelats. Dins l'habitació puc notar l'escalfor de la calefacció (en aquesta època de l'any allà on visc mai s'encendria la calefacció). Obro la part petita que s'obre de la finestra, només per notar l'aire fresc a la cara. Així ja puc començar el dia.
Desprès de prendre el gran esmorzar típic d'aquest lloc, recollim les coses i marxem.
La carretera petita i plena de revolts ens portarà al nostre destí. És un lloc esperat. Porto temps desitjant anar-hi, i per fi, ho veuré.

Fem el viatge entre boscos d'arbres gegantins, de tant en tant un poblet, amb les seves casetes de colors, envoltades de jardí, amb les seves xemeneies, algunes deixant anar fum. Al costat de la carretera hi ha un llac....aigua i més aigua. Aquí l'aigua sembla que estigui per tot arreu. Jo l'he anomenat "el país de l'aigua".

A mig camí parem per gaudir del paisatge al costat d'un llac. Busquem un caminoi que ens porti fins a l'aigua. El seguim, observant al nostre voltant. Al arribar no podem evitar tocar-la amb les mans. Tota freda i moguda. Mai havia vist un llac amb onades!.

Després d'una ben merescuda pausa seguim el nostre itinerari cap al nord....cada cop el paisatge és va transformant més i més, i sembla que nosaltres també formem part de les muntanyes, la boira i la pluja.

Dins del petit cotxe tot i estar arrecerats es pot notar el vent i el fred que fa a fora, acompanyat d'aquella pluja suau que sembla que sempre hi sigui, com una fina cortina que separi dos mons.

Tinc ganes de baixar del cotxe per notar aquest aire fred, pur, diferent. Poder observar de nou el cel, amb els seus núvols movent-se tota l'estona. Mai paren quiets aquí.

De cop, els meus pensaments es trenquen...l'he vist, de lluny, petit, com sobresortint del paisatge. He esperat molt temps poder tenir al davant meu aquesta imatge, i ara és real, és per a mi.

M'adono que estic bocabadada, cap imatge podria superar la que ara tinc al davant.

A mesura que ens apropem, es va fent més i més gran, i quan per fi arribem, l'observem, racó per racó. Tot alt, com una gran pedra, allà al mig, on només s'hi pot accedir pel petit pont de pedra.
Al peu del pont me'l torno a mirar...és com estar dins d'un conte de cavallers i de princeses i ser-ne el protagonista...
És la imatge. És el castell. És on sempre he volgut estar.