Icones, imatges i ídols

Tot torna a repetir-se amb diferents protagonistes
Molt ben trobat.

Salutacions de Naiade

Gràcies, Lavínia, pels aclariments que has deixat penjats en un dels teus comentaris. M'ha ajudat a comprendre millor els teus versos.

Salut! I que vagi bé per Sevilla!

LLIBRE

aquest poema teu. Una comparació en dues estrofes entre els déus que eren venerats fa anys i panys i els amors que ara venerem, tot idolatrant-los. A més, clous el poema amb molt bon gust. Primer ens trasllades a l'antigor, després et centres en allò de què vols parlar-nos i acabes trencant amb tot i fent una projecció de futur.

El llenguatge també està ben trobat i els versos flueixen amb bon ritme. Vaja! Que està molt bé. Que m'ha agradat.

A banda, però, jo sóc del parer que els amors que idolatrem (ja sigui perquè encara mantenen un foc viu d'amor o d'odi), no es mantenen sempre en aquest mateix estadi. El temps, ens agrad o no, s'encarrega d'allunyar-los, i el record que en conservem fa que perdem la "fe" (en el sentit de "necessitat" de continuar idolatrant).

Hi pensem, però ho fem ja pensant en el record que tenim, no pas en l'amor que vam viure. Buf! Això m'ha sonat massa metafísic. No sé pas si m'he explicat gaire.

Per altra banda, també, la darrere estrofa em desperta un dubte. Dius:

""Destruirem
altars d'imatges falses!
No hi fa pas res,
en farem néixer d'altres
ben voraces de somnis.""

O sigui: "destruirem...", cosa que vol dir que trencarem amb el passat. Correcte fins aquí (correcte en el sentit que ho entenc).

Però els dos últims versos, em creen confusió. Jo he entès que pretens mostrar una història cíclica, que es repeteix. Destruirem els que són falsos i en crearem de nous... però també se'ns menjaran els somni... per tant... seran iguals que els anteriors???

És això?

Deixa-ho córrer. M'estic enrotllant.

Apa! Bon any, i salut!

LLIBRE

Estic maravellat com has aproat el vaixell. Passa les onades sense etzibades.
En tot moment captiven les teves paraules, no hi falta res en aquest poema, ho dius tot. Comença de manera genial i acaba de somni.

d'un amor fallit, del qual som nosaltres la part afectada, potser sí que tenim tendència a idolatrar-lo si encara estimem. I si odiem, es cert que també inflem la negativitat, i acabem elevant-la dalt d'altíssimes columnes monumentals. No obstant, la distància, el temps, ens en suavitzen les imatges, no et passa a tu? col.locant-t'ho tot en la seva justa mesura, i fent que acabis conservant només allò que va ser digne de recordar.
M'ha agradat molt aquest poema, sobretot el lèxic que utilitzes.
Endavant i gràcies pel teu comentari!

Hi estic d'acord, als vells amors els solem situar en pedestals potser immerescuts. Com si el temps els monumentalitzés i acabés per engrossir-los. I imaginem carícies i petons tan perfectes... que en realitat mai van existir.
L'última estrofa també és molt bona, doncs acabes el poema amb un cant a l'esperança!
Amb poques paraules (això sí, les més adients) tornes a dir quelcom la mar d'interessant.
Felicitats!

Hi estic d'acord, als vells amors els solem situar en pedestals potser immerescuts. Com si el temps els monumentalitzés i acabés per engrossir-los. I imaginem carícies i petons tan perfectes... que en realitat mai van existir.
L'última estrofa també és molt bona, doncs acabes el poema amb un cant a l'esperança!
Amb poques paraules (això sí, les més adients) tornes a dir quelcom la mar d'interessant.
Felicitats!