[I]

Les parpelles li tremolaven quan ell s'apropava.

Els ulls li brillaven com si estès just a punt de plorar d'il·lusió.

I no m'estranya... perquè veure'l era aturar el món -tot sencer- durant l'estona que el tinguès al costat.

Se sentia tan bé que no podia evitar dibuixar estrelletes a tots els vidres buats.

Tenia les papallones embolicades a les pestanyes -sé que ho sabeu, però us ho recordo-. I mai es parava a pensar en com treure-les, perquè era genial sentir els ulls tan lleugers...

Somreia trenta mil vint-i-sis vegades al dia, sense comptar el somriure espontani.

Es pentinava els somnis amb una pinta de plàstic verd. D'esperança.

Dormia abraçada al coixí de ratlles de colors esperant que sortissin el Sol i la Lluna per abraçar-lo a ell.

Es despertava anhelant un suc de taronja fresquet i un petó dolç.