I si fós veritat?

Quan l'Eloy va obrir els ulls, es va trobar sol en una habitació fosca i humida, on hi feia una olor pudenta gens agradable. Només hi havia una petita encletxa per on penetrava un raig de llum pál·lid i per on entrava l'aire. Estava assustat, mort de por. No tenia forces ni tan sols per demanar ajuda, ni per plorar. No podia ni picar la porta, ni donar cops a la paret per si tenia la sort que algú el trobàs. A fora sentia soroll. Sentia gent que caminava i anava d'una banda a l'altre. Fa fer el cor fort per un moment i, quan va sentir que algú passava per davant la porta d'aquella habitació, si se li podia dir habitació, va picar amb força la porta al mateix temps que cridava demanant auxili. Les passes es van aturar, com si esperessin alguna cosa. Va notar com la porta s'anava obrint poc a poc, i anava entrant la llum, la llum que ell ja enyorava. Era un home major, amb una bata blanca que li arribava fins als genolls, amb una barba blanca com ela cabells, i una destral enorme agafada amb força per les seves dues mans. L'Eloy estava immòbil, no es podia bellugar de por que li feia aquell home. Va aixecar l'arma i, al temps que la baixava, el noi va obrir els ulls. Es va trobar a la seva habitació, a l'habitació de sempre. Estava amb la cara molla de suar, nerviós. El cor li anava a mil per hora. Quan va girar el cap cap a la seva esquerra hi va veure a la seva germana petita, la Laia, dormint amb un somriure a la cara que expressava la seva felicitat, el sentiment del seu somni. L'Eloy va sortir del llit i, amb compte per no despertar-la, va dormir amb ella. S'hi estava millor.