Hores de classe

Assentada a la cadira de classe, els braços damunt la taula, el llapis a la mà i la mirada ,és enllà de la finestra.

A primer terme un arbre mig despullat, amb quatre fulles a la part de dalt, mig verdes-mig grogues.

Un moment. Pregunta d'examen.

Miro de nou.

En segon terme una casa, quatre parets, un sostre, tretze finestre (com a mínim) és el que veig des d'aquí i en aquest moment.

Més enllà, més senyals de la civilització. Un poble, o potser una ciutat. Polígons, fumeres, carreteres.
Arbres, muntanyes.

Cert, molt més enllà de la població, muntanyes, una darrera de l'altre, cada una ocupant el seu lloc, preocupades per la seva natura, tristes per la seva destrucció.

Al mig de les muntanyes, més humanització.

Ara un poble, taques de petites cases, una clapa marró, la resta d'una pedrera, cims escarpats o plens de vegetació.

Al fons, damunt, banyant-ho tot, el cel, el blau, l'infinit.

Des de dins d'una classe, mirant per la finestra i en una única direcció, sóc conscient i puc veure el pasat, el present i el futur. En realitat, m'espanto.

Pasat; les cases, muntanyes, arbres, grans magnífics, vers, vius.

Present; l'avió que passa, el cotxe que circula, el temps que avança.

El futur; el meu. El que hauria d'estar preparant dins d'una classe i que estic, potser, aprofitant d'una altra forma.

En definitiva, una mirada, masses visions i poc temps.