Hom busca quelcom en el país de les làmpades

Hom treballava en una petita fàbrica de làmpades, era una feina avorrida i monòtona. Però a l'home li agradava. Deien que la seva vida era més avorrida que verificar que les làmpades estiguessin correctes. No tenia fills, la seva dona s'havia mort i quasi ratllava el mig segle de vida. Treballar l'alliberava. Com he dit abans, era l'encarregat de verificar les làmpades. Li passaven per una cinta transportadora i només feia tres moviments. Un era pitjar un pedal amb el peu dret, que feia que la cinta es parés i que la làmpada comencés a girar, amb l'ajut d'unes rodetes que l'agafaven per la base quan es pitjava el pedal . Si la làmpada era defectuosa, es premia un botó vermell amb la mà dreta, que enviava la làmpada cap a la cinta de les defectuoses. Si es premia el botó verd, els enviava cap a la cinta d'embalatge.
Dia a dia, hora a hora, feia aquest procediment, parava cada làmpada, l'examinava i la descartava o verificava.
Un dia avorrit, amb un sol avorrit i uns quants núvols de més, però avorrit, va anar a treballar com cada dia. Al pobre home li va passar una cosa terrible: no tenia el botó vermell, el que considerava el millor botó. Per què? Us preguntareu, doncs és molt senzill. Tots els éssers de la terra necessitem estímuls, quelcom que ens faci ser importants, motius per descarregar l'energia, ens hem d'alliberar constantment i fer alguna entremaliadura. Aquell home, encara que la cara no ho expressava, al prémer el botó era feliç, es creia important al pensar que descartar una làmpada, volia dir que els altres confiaven en el seu criteri, a més que sabia que aquella làmpada s'hauria de tornar a arreglar. Això li creava una satisfacció. Al faltar el botó vermell se li va caure el món a sobre, la seva vida ja no tenia sentit, havia de fer quelcom i era buscar el botó.
Primer va mirar pel terra, després pels voltants de la màquina dels dos botons i el pedal. Res. Va tornar a mirar el panell dels botons i allà va veure un cabell llarg. Era de dona, ja que els homes de la fàbrica els portaven molt curts per no suar. I va pensar que les úniques dones que hi havia eren les de la neteja. Amb el seu caminar avorrit va anar a veure el director de la fàbrica. Allà li va preguntar on tiraven les dones de la neteja les restes de làmpades. Les d'ahir estaven en el magatzem. Amb el pas avorrit, va dirigir-se al magatzem. Allà s'hi guardaven materials per fer les làmpades. En una petita sala hi havia les restes. Va obrir la porta i va trobar dues bosses, les va tirar al terra de forma avorrida i les va escampar amb el peu. No va trobar el botó vermell. Desesperat, va sortir a cercar el director, per si podia fer quelcom. Al sortir del magatzem va trobar-se amb una dona de la neteja.
Avorridament li va preguntar si sabia on podria estar el botó vermell o si el tenia. Per sort, li va confirmar que una dona de la neteja tenia el botó, l'havia trobat i, segons el que li va explicar, li va salvar la vida, ja que a l'anar a agafar-lo del terra, un ferro del sostre va despenjar-se i agafat amb un fil va fer un moviment de pèndol, i va passar sobre la dona. Se'l va endur com amulet.
La dona de la neteja, va donar-li l'adreça de l'altra dona. Però primer va anar a veure al director. Com que no havia demanat mai un dia de festa, el director li va donar sense cap problema.
Va agafar un taxi, ja que no tenia cotxe.
El taxi es deturà i ell va entrar a l'edifici, tot pujant per unes escales per trobar-se amb el pis. Va picar el timbre, tot esperant que l'obrissin la porta.
Una dona va sortir. Ell, avorridament, li va demanar que li tornes el botó vermell. Ella li explicà que l'havia deixat a la tauleta del seu fill petit mentre trucava al seu marit. Van anar junts a buscar-lo quan es varen trobar a la criatura amb el botó vermell. La criatura va mirar a la cara de l'home, després a un colom que volava, i va tirar el botó per la finestra.
Era la primera vegada que l'home avançava de forma que no fos arrossegant els peus, i era fent gambades. Va baixar per les escales i al sortir de l'edifici observà un senyor, que era asiàtic, amb una càmera molt gran de fer fotos penjada del coll i amb xancletes amb mitjons, agafava del terra el botó vermell mentre cridava "bonito" amb un accent molt estrambòtic. Es dirigia a un autobús que anava a l'aeroport. Corrents va parar un altre taxi, ja que el bus marxava, i va fer seguir el transport. Per culpa d'uns quant semàfors varen arribar uns quants minuts després. Amb pas accelerat i aixecant les mans, va dirigir-se cap a la zona d'embarcament, però un guàrdia el va parar en la duana de l'aeroport. Si no duia targeta d'embarcament no podia entrar. Va mirar cap on es dirigia l'avió, i era cap a Londres. Com que duia la cartera, va dirigir-se corrents a comprar un bitllet. Exposà que necessitava un bitllet per anar a Londres. L'avió de l'asiàtic estava tot ocupat, però en un altre que sortia darrera del seu amb la mateixa destinació, hi havia una família que havia anul·lat el vol. Va comprar el bitllet i va entrar a la zona d'embarcament. L'avió en que estava l'asiàtic ja havia marxat i el seu ja es podia agafar.
Va donar el bitllet a l'hostessa i va entrar pel llarg túnel que portava a l'avió. Va seure al seu seient i s'esperà que el capità els saludés per megafonia i les hostesses fessin el seu ballet, per recordar les mesures de seguretat. Un cop enlairats, l'home va mirar per la finestra i va recordar que no havia volat mai. Al mirar cap els edificis i veure formiguetes que devien ser cotxes, s'espantà i va abaixar la persiana. Les hostesses li van oferir un suc de taronja i va acomodar-se bé al seu seient.
Va començar a pensar en tot el que li havia passat, en aquesta experiència que estava vivint.
A la cara, se li va formar un somriure amb forma de ganyota. Un remolí se li estava formant a la panxa, no crec que fos per la taronjada, sinó pel desig d'estar volant, literalment. Metafòricament, a l'expressar que era lliure.