Ho sento

Cada cop hi ha menys estels; brillants, matisos.
Cauen records de somriures oceànics.
Moments que em fan recordar olors, instants guanyats en mi.
Gràcies a tots aquells que m'heu ensenyat a volar.
Gràcies també els que rialles m'heu encomanat.
Gràcies als que sé que m'heu sabut estimar.
Sense vosaltres, no trepitjaria més enllà dels camins de sorra.
Sense vosaltres, els sentits perdrien la seva noció, i la noció de les coses perdria el seu sentit. Correlatius.
Quan m'enamorava, quan m'escoltaveu.
Quan us explicava coses sense sentit, quan m'intentaveu entendre.
Avui ho escrit perquè sóc massa afortunat de tenir-vos.
Com la nit trista sense estels, sou per a mi aquells que m'iluminen. Jo sense vosaltres, una simple foscor permanent.
És absurd fer veure que tot continua igual. He fugit aïllant-me per no preocupar a ningú.
I l'únic que he aconseguit han estat malentesos i tristes mirades defugides.
Sento haver-ho fet tant malament. Sento no haver-ho fet millor.
Volia creure que tot era un dia absurd, que demà en seria un de nou. No donar-li importància.
Oblidar petits malsons. Ferides.
Quan un té masses pressions a casa, preocupacions, un constant neguit, una vida accelarada, crispacions, obligacions...
Només té una sortida enmig de tantes partets que m'envolten. Bloquejar-se. Debilitar-se. Enrabiar-se...Desasperar-se.
Trist per ser com sóc. Per voler fer més del que sóc capaç.
Per fer feliç al meu voltant. Per fer-me feliç d'una vegada.Enfonsat.
A casa em veien plorar per tots els racons.
I va ser quan em vaig capficar.
No entenia perquè encara durava aquell dia absurd que pot tenir tothom.
No volia més pressions, ni consells, ni ànims ni compassions.
Que em deixèssin d'una vegada i que em tractessin com sempre han fet.
Si no us n'he dit res, a vosaltres que us ho explico tot, és perquè no volia pensar-hi més, ni titllar-ho de problema. Simplement deixar-ho passar. No donar-li importància.
Ara sé que millorarà. Que aviat tornaré a somriure com abans.
A casa em miren encara extrany. Preocupats. Penso que xiuxiuejen portar-me al metge.
Però no són metges del que manco. Són els amics que em feien gran.
M'escoltaven i m'ajudaven. Amb vosaltres,en tinc prou.
Aquella mà on agafar-me, aquella espatlla on recolzar-me.
Aviat tornaré a ser el de sempre.
Perquè no mereixeu que us faci això.
Espero que m'hàgiu pogut entendre.
I aviat quedi tot en un dia absurd.
Gràcies per ser com sou.
Estels en la nit.
Brillants,
Matisos.