Ho havia promès

No entenia perquè tota la família li havia perdut el respecte. Els/Les companys/es de la feina, el seu equip de petanca, els/les aficionats/des del seu estimat club: la colla de tots els diumenges cada quinze dies a l'estadi.

Tothom el prenia pel "pito del sereno". Ningú li feia el més mínim cas i en tot cas quan es referien a ell era per ser motiu de mofa o escarni. Es trobava realment sol.

En les reunions de veïns/es la seva opinió no la tenien en compte. A vegades ni l'escoltaven, ni tan sols es dignaven mirar-lo quan feia ús de la paraula. Els seus germans, oncles i tietes, nebots i nebodes, etc. Tot el seu clan havia deixat de venir a casa. De fet, un diumenge a la tarda, un mes després de la seva decisió, els va fer fora a tots. N'estava fart de les rialletes clandestines i els somriures falsos.

Estava en guerra!

No podia confiar en ningú! Fins i tot els seus fills. Els dos. No volien anar amb ell i li ho havien dit a la cara. Havia hagut d'entomar paraules molt dures:
Papa, no volem anar a passejar, ni a la platja, ni a muntanya. Enlloc.
Tio, no volem passar vergonya al teu costat!

Amb la dona...Vint anys feia que s'havien dat el sí i la passió encara perdurava...Tant que s'estimaven i ara... al llit tan sols li veia l'esquena. Un bona nit sec i au! Demà serà un altre dia. Li ho havia explicat, cercava la seva comprensió, però res. Tot era inútil. Estava tancada en la seva raó i no podia entendre els seus arguments.

Ara li venia al cap el primer dia. Era la festa major. Tot el poble guarnit. Llavors tots volien sortir a la foto amb ell. Tothom li feia festes: "Què salao es tu marío, Mercedes" li deien les veïnes a la Mercè. "Què maco que estàs, Sebastià" li amollava l'alcaldessa. "Ets la festa, Sebes", li cridaven els companys de feina.

I ara,

Tothom l'havia deixat de banda. Ja no podia anar ni a la barra del bar després de plegar de la feina. La darrera vegada ja les havia tingut amb uns xixarel.los que es creien molt simpàtics. Sort que la Maria, la mestressa, es va posar pel mig i tinguem la festa en pau! Que si no em cago en Sant Pet que els rebento allà mateix.

Ja està, ja m'he tornat a posar dels nervis! M'estic medicant, sí, a aquest extrem hem arribat.

Els somriures van deixar pas a les lamentacions.
Sebastià, ja n'hi ha prou!
Deixa de fer el pallasso!
Com pots haver pres aquesta decisió tan absurda!

I la seua mare:
Nen, que ja no ets un nen!,
Sebastianet, deixa de fer l'idiota!

I lo seu pare, aquest sí que li havia fet mal...Quan el veia venir girava cua o fins i tot si no el podia evitar es tapava la cara davant de tothom i ni tan sols jugava a mirar-lo per entre els dits.

Deixa!, deixa!, deixa! Tots es creien amb la llibertat d'opinar, d'aconsellar, de dir-hi la seva! N'estava fins el cap damunt. Què collons sabien ells!

Havia fet una promesa i ell era un home de paraula. Si anava bé l'operació de maluc seria capaç de...
Li feien por els hospitals, li aterraven els quiròfans. Tant era així que ni tan sols havia pogut resistir un sol capítol del "Sant Elisius" . Era dels que una gota de sang el podia fer anar per terra.
L'havien trucat del Clínic,
- El dimecres en dejú, mestre!
- Què?
La mare que em va parir! va pensar i cap el bar a agafar forces.
En plena preparació etílica i amb un cagalló preparat al cul va prometre que si tot sortia bé es passaria tot un any dins el cap-gros de Lo rei en Jaume I el Conqueridor.

Era un home de paraula i gràcies a Déu, tot havia anat bé!