Història d'una mirada

Un relat de: Abril

Diuen que el temps s'atura per tots un cop a la vida.
Diuen que hi ha ulls que són com petites presons d'eterna bellesa, petites cel·les on viure atrapat per sempre, embogit per un amor que mai serà tangible. I diuen també, que el veritable amor és aquell que mai es converteix en carn.

Per més que ho intentés Udai no aconseguia oblidar aquella penetrant mirada; ni els dies, ni els mesos, ni tan sols els anys, li permetien esborrar els ulls de Sora. Cosits per sempre en el record com un pedaç.
Moltes pluges havien tornat a mullar els carrers de la ciutat, però encara recordava a la perfecció el dia que Sora arribà al restaurant. Era tardor i el pastós octubre semblava rosegar parcs, places, arbres i cases. Hi havia hagut turmenta durant tota la setmana, i el mal temps havia tornat el cor d'Udai melangiós i dèbil. Aquell divendres però, plovia amb més desfici que mai, com si aquella aigua caient insistentment signifiqués alguna mena de càstig. I així entre llàgrimes divines i xopa de dalt a baix, Sora obrí la porta del restaurant.
Eren les nou en punt. De seguida el Sr. Mitjans, que s'afanyà a rebre-la, li presentà la resta de treballadors. Linda, Miki i també Dèveri, van establir ràpidament senzilles converses amb Sora, i com van poder van explicar-li com funcionava tot al restaurant.
Al cap de 20 minuts i 45 segons, Sora ja atenia als primers i darrers clients de la nit; eren el Sr. i la Sra. Magott, que no havien deixat que la pluja arruïnés el seu sopar de cada divendres.
Dos carrers i 25 metres més avall del restaurant, Udai estava encastat davant els vidres d'una finestra jugant a endevinar dibuixos en les gotes que lliscaven finestrals avall; mirant la pluja com un infant mentre descobria que no era feliç. De sobte, va sonar el telèfon.
- Sí. Estic en camí- Va dir.

Dos minuts i trenta segons més tard, Udai es posava el davantal amb calma mentre demanava perdó al Sr. Mitjans per haver arribat tard i començava a escombrar amb feixuga parsimònia el terra del bar. Sora que venia distreta amb una panera de pa a les mans, va topar amb l'escombra i va caure, sense despentinar-se i sense deixar de somriure, davant d'Udai escampant de nou tota la brossa que hi havia a la pala. Semblà talment una escena còmica d'algun film de Charles Chaplin.

- Ho sento- va dir Sora, mig rient i mig avergonyida.

Fou llavors quan el temps s'aturà per Udai, qui quedà extasiat quan lentament els ulls de Sora que primer miraven al terra, s'alçaven fins als seus per demanar-li perdó. No eren els ulls més bonics, ni tan sols els més sensuals, però tenien la força necessària per atrapar a Udai. Aquelles negres ninetes es convertiren en la seva petita cel·la; en la presó on viuria atrapat per sempre, embogit per un amor que mai seria tangible.
Una mirada felina que mostrava a Sora comuna noia dòcil i tenaç.

Udai, l'ajudà a aixecar-se i tot seguit es presentà. Cap dels dos es va dir res en el que restava de nit. Tan bon punt el Sr. i la Sra. Magott van demanar el compte, es va tancar el restaurant. Sora es va asseure en un pedrís i va esperar, llegint, que deixés de ploure.

El soroll de l'aigua que repicava al celobert, era infernal, i detenir-se a escoltar-lo ni que fos un moment significava estar-ne atrapat. Udai feia hores que tenia aquell so metàl·lic i vuit introduït al més fons del seu cervell i era incapaç de trobar el silenci. Estava inquiet i nerviós, donant voltes pel llit entortolligant-se amb els llençols. Va treure's mig bruscament el braç de Olaya, que dormia profundament, de la seva cadera i va fer mitja volta col·locant-se de cara a la paret. La seva ment era un huracà de pensaments. Feia 5 minuts que el seu cos es trobava dins el cos d'Olaya i això l'irritava. Havien fet l'amor, després que ella l'hagués estat trucant malaltíssament durant tota la nit per saber quan arribaria a casa. Ella l'havia acariciat des de la més possessiva sinceritat i Udai havia restat receptiu però pacient, immers dins la cel·la; perquè ja no veia els ulls d'Olaya, sinó les fosques ninetes de Sora.
Ell l'havia besat gairebé per sistema, més aviat amb odi i ràbia. Tot havia estat un error; no tan sols aquell últim polvo, sinó el fet de no haver-la deixat ja feia temps. No l'estimava, va pensar mentre veia dibuixada en la paret la somrient mirada de Sora. I en aquell mateix instant, s'adormí, caient definitivament a la trampa. Somià que dormia en una cel·la fosca, i que una noia preciosa tancava per sempre el candau d'aquella presó, empassant-se després la clau. Encara que allò potser no va ser un somni. L'endemà es despertà fortament abraçat a Olaya, però creient que abraçava a Sora.

Diuen que Udai embogí; que acabava tancat en la cel·la d'un frenopàtic. Diuen que cridava a les nits embogit i malalt perquè vivia atrapat en la profunditat d'una mirada.



Comentaris

  • Guspira | 19-06-2005

    Viure atrapat en la profunditat d'una mirada... preciós, tot el relat, cada frase... Et felicito!
    GuSPIRA

  • una mirada[Ofensiu]
    queta | 19-06-2005 | Valoració: 9

    hola! totalemnt cert el que escrius. els ulls són la part més expressiva dels essers humans, són un reflex de l'ànima i una vegada captivat per una mrada és impossible de poder-ne escapar: et converteixes en l'esclau d'uns ulls que potser no tornaràs a veure més. Però tot i així és bonic enamorar-se d'uns ulls, és una esperiencia preciosa, encara que pugui ser la causa de molts mals.
    un relat molt ben portat fins al final, m'ha arribat fins al fons (potser perquè, en part, reflecteix el que una vegada em va passar a mi).
    salut!
    queta

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Abril

Abril

7 Relats

17 Comentaris

8705 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00