Herència

Un relat de: Lavínia

Em vaig trobar tan estranya a ple migdia de la berbena de Sant Joan de 1988 al capdamunt del Passeig de Gràcia, que vaig desitjar agafar el metro i tornar-me’n a casa. No ho vaig fer. Pensava en la mare. Feia sols una setmana que ens havia deixat després d’una curta i greu malaltia. Aquell matí havia quedat amb la meva germana i el meu germà per anar a casa de la mare i veure què en fèiem. No en vaig tenir ganes. Tampoc els havia avisat que no hi aniria.
El cert és que des del començament l’any havia estat per a mi singular, ja des del terreny laboral a causa de les contínues vagues que havíem fet col•lectiu de mestres i professors de l’Ensenyament Públic. El govern de Felipe Gonzàlez havia decidit implantar la LOGSE, amb la qual cosa els mestres i els professors de BUP i COU, convenientment dirigits pels sindicats, havíem fet tot un seguit d’assemblees i vagues en oposició a la llei que havia promulgat el ministre d’Ensenyament que, segons l’alt executiu socialista, havia de canviar, per millorar, l’educació. D’entrada la llei allargava l’estudi obligatori fins als setze anys, amb la finalitat que la formació acadèmica de l’adolescent hauria de ser més eficaç a l’hora d’enfrontar-se a la societat, quant a la recerca d’una bona col•locació per assegurar-se un bon futur. La imposició d’aquest nou pla d’estudis; implicava, entre altres canvis, que hi podria haver desplaçaments de mestres i professors i que els centres de secundària, abans dedicats a impartir BUP i COU, tindrien un nou tipus d’alumnat, a vegades, gens motivat per a l’estudi i que, en molts casos, no havia aprovat els estudis de primària. Aquest nou tipus d’alumne hauria de compartir l’aula amb el tradicional dels antics centres de secundària on l’alumnat es preparava per a la selectivitat i l’entrada a la universitat.
He de dir que vaig intentar fer, perquè ho creia, totes les vagues que s’havien concertat i havia anat a totes les assemblees que podia perquè, la veritat, és que des que a la mare se li va diagnosticar càncer en fase terminal, m’havia dedicat a cuidar-la.
La mare havia estat sotmesa a una operació pal•liativa el mes de desembre de 1987. Des del mateix dia de la intervenció quirúrgica, els meus germans i jo ens havíem assabentat de la gravetat de la situació. El metge li havia donat de tres a sis mesos de vida. En va viure set. Després d’estar-se deu dies a l’Hospital Clínic me l’havia endut a viure amb mi, a casa. Passat un mes se’n va voler anar a la seva. He de dir que jo visc a Sant Andreu i ella vivia a Sants, a la casa familiar. A partir de llavors, de bon matí, me n’anava a cuidar-la cada dia, després de les classes. Poc temps després, vaig demanar una excedència i m’hi estava tot el dia. De nits, m’alternava amb els meus germans.
En un primer moment, la dona es trobava bé i no necessitava gaire el meu ajut. Es vestia i s’arreglava com per anar a fer un tomb. Desitjava, si el temps ho permetia, sortir a passejar pel Passeig de Gràcia, on ella havia treballat un munt d’anys, o la Rambla Catalunya fins arribar al port. Li agradava veure el mar. De nena, aquest trajecte l’havia fet amb ella moltes vegades i la mare sempre es fixava en els edificis d’aquestes vies cèntriques: els portals de fusta i ferro forjat, les façanes amb escultures, relleus o esgrafiats, els balcons que semblen de punta de coixí... A vegades, m’ensenyava els vestíbuls on havia entrat alguna vegada, perquè la casa de modes on treballava la feia anar a emprovar a les clientes. De tant en tant, quan hi havia festa a l’escola i la mare no sabia amb qui deixar-me, la hi havia acompanyada Després anàvem a la plaça Catalunya a buscar el metro o, si no tenia pressa, seguíem caminant Rambles avall fins al port. Allà agafàvem els tramvies 55 o 57 i enfilàvem cap a Sants, a casa.
De la seva malaltia ençà, però, no havia pogut sortir mai del barri. Vivia al carrer Jocs Florals en una planta baixa amb una eixida al darrere plena de flors i plantes que ella s’encarregava de regar. En aquest petit jardí interior, recordo haver jugat amb les meves amigues i germans llargues estones; hi havia estudiat i, fins i tot, hi havia pres el sol sense que sentís passar gaire el temps.
Quan creia que podíem passejar sortíem d’aquest paradís clos que era la casa i jardí amb l’esperança d’anar a la Carretera de Sants per agafar el metro. Quan arribàvem a la boca davant de La Balanguera, la casa de teixits, al costat de les Cotxeres; ens en tornàvem. La tornada trigava molt més que l’anada perquè ens aturàvem pel carrer Olzinelles i carrer Sagunt, com a mínim, quatre vegades. Alguna veïna de tota la vida, en veure’ns, s’hi acostava per preguntar-li com es trobava i, si s’hi esqueia, ens oferia entrar a casa seva perquè la mare pogués seure.
Aquell dia, quan s’havia donat per acabada la vaga i jo havia acabat les avaluacions anòmales dels cursos dels quals havia estat professora; agafava el metro amb la intenció d’anar a casa de la mare, però no havia estat així. Començava a caminar per la part dreta del Passeig de Gràcia i m’anava fixant per on passava com si fos la primera vegada, com una turista.
Era una Barcelona feta a la mida d’algú que no era jo. Fins i tot mirava la Pedrera com si fos la primera vegada. Tot i que havia dut els alumnes un munt de vegades, quan les golfes eren apartaments habitats; no podíem visitar-les i sols vèiem el terrat; ara mirava l’edifici de la façana ondulant i els balcons de ferro forjat amb ulls de turista novella.
Havien acabat de treure les bastides on una colla d’obrers s’havia enfilat per netejar-lo. Era clar, gran, majestuós. Volia creuar el Passeig de Gràcia i entrar al vestíbul. Ho vaig desestimar. Continuava per la mateixa voravia: la dreta. Havia creuat el carrer Provença, quan, entre els carrers de Mallorca i València, em vaig recordar de l’escala. El vestíbul amb la gran escalinata central de marbre, tenia dues estàtues que aguantaven dos llums en forma de torxes que il•luminaven l’estança i el sostre fals en forma de cúpula. Era una composició octogonal de vitralls que simulaven ocells que es gronxaven en garlandes. Recordo que un estiu, havia acabat de venir del poble, la mare m’havia dut amb ella. No sabia amb qui deixar-me. Havia d’emprovar un vestit de cerimònia per a la senyora de la casa. M’havia quedat desil•lusionada quan no vàrem pujar per l’escalinata de marbre, sinó que, donant-hi la volta, mig amagats hi havia la vivenda dels porters i l’ascensor que és el que havíem d’agafar per anar al pis de la senyora.
Després sabria que el pis al qual pertanyia l’escalinata era d’una fundació cultural. Actualment pertany a la Generalitat.
Ens havia fet passar al pis una minyona uniformada. Ens va dir que esperéssim a “doña Elena al recibidor que, en un momento, saldría”. Era una estança fosca, sols destacava un petit aparador d’una fusta treballadíssima que contenia diversos objectes entre ells un ventall com el que la mama tenia a la vitrina. La diferència era que el que hi havia en aquella casa era molt més gran, luxós i, potser, més antic. Li ho havia dit a la mama i ella m’havia contestat que deurien ser de la mateixa època i que ja no se’n feien perquè no s’estilaven.
Al cap d’una estona, apareixia una senyora de mitjana edat, alta, prima, amb una mitja melena rossa, vestida amb un conjunt de pantalons gris perla i sabata descoberta plana. Duia un fermall de perles damunt el pit esquerre. No estava acostumada a veure dones en pantalons, com no fos al cinema. Em vaig pensar que aquella senyora era una actriu fins que, a tall de salutació, ens va somriure. Li faltaven les dents incisives. Recordo que, en sortir, li ho vaig comentar a la mama i ella em va dir fa un munt d’anys que la conec i sempre li he vist els dos forats! Tanta joia, tanta modernitat per què! No ho entès mai! La mare sempre havia pensat que no hi ha joies més ben posades que una dentadura ben neta i arreglada.
─Sols vostè m’entén, Maria, per això li he demanat a l’encarregada que vingués vostè a emprovar-me ─li va dir a la mare tot allargant-li la mà. I mirant-me a mi ─: I aquesta nena?
─La meva nena gran, sra. Cubells.
Com sempre que la mare em duia amb ella, havia acabat a la cuina amb les minyones. Al cap d’uns instants hi entrava un xicot jove, alt que s’assemblava a la senyora de la casa. En cosa d’un mes es casaria amb una de les hereves més riques de Barcelona.
Sense adonar-me estava a la vora de l’escala de marbre.
─Fuig d’aquí. Els mataràs a disgustos! No t’han dit que no hi tornis? Per què ho fas? Què hi tens a la mà? Va... dóna-m’ho... Mira que... Déu meu, Senyor! Tanta educació, tant anar a estudiar a l’estranger i què, eh? Què se n’ha fet de... A tu t’haurien d’haver deixat aquí, amb els “padres”, potser no estaries com... No sé què t’han ensenyat allà... Quina educació...
Era el porter. Foragitava un xicot, escardalenc, mig esparracat. Vaig recordar l’expressió que dèiem a casa “sembla un esgarrapacristos” . Recordo que vaig pensar ja està, un altre que sols pensa en l’educació, en l’escola... L’escola ho ha d’arreglar tot, fins i tot el que no es fa a casa, potser...
Que collons li importarà a ell va dir el xicot en passar pel meu costat!.
─Vol alguna cosa, senyoreta? ─em va dir el porter en passar pel meu costat.
─Encara viu la sra. Elena Cubells al quart pis? ─em vaig a atrevir-me a dir-li. Tenia por que m’esbronqués
─Fa anys que es morta. Ara hi viu el fill gran amb la dona i prou. Té interès a veure’ls? ─va dir-me amablement. Li vaig contestar que no i me’n vaig anar.
Al cap de poc ja havia creuat el carrer d’Aragó. Ni la casa Batlló, ni la Lleó Morera que tan m’havien fascinat i on havia portat els meus alumnes de COU quan havia estat a Mollet i Santa Coloma, van fer que m’hi fixés i el que era més estrany no havia entrat a les galeries de moda. Evident, no era un dia com els altres. Recordo que l’anècdota em va fer somriure! Hi podia posar remei!.
En arribar a la Plaça Catalunya vaig entrar als grans magatzems. Entrava per la porta de la Ronda Sant Pere xamfrà Pl. Catalunya i sortia per la de la Plaça Catalunya. En el trajecte m’obsequiaren amb una ploma de color fúcsia impregnada per una essència de moda. Abans d’aquell dia, mai me n’havien donat cap. Per saber l’olor d’una fragància me la posaven al dors de la mà, cosa que m’encantava. Instintivament me la vaig passar per la cara. Era suau, com la flaire. Aleshores em va venir a la memòria la casa de la mare, on havia de ser-hi, i la vaig veure asseguda al sofà; mirant-me com treia la pols dels objectes de la vitrina que ella s’estimava: el joc de cafè de l’àvia i el ventall de plomes de marabú. Me’l vaig desar a la bossa.
Un mes abans de morir, mentre ella s’asseia al sofà, vaig netejar-la, tot i que estava neta, com sempre. Però jo la hi havia vista netejar amb cura i vaig voler fer-ho. Compta amb les tassetes, nena! I no espolsis gaire les plomes del ventall... té tants anys que qui sap lo...
Per la televisió estaven fent les notícies i la mama veia tota la munió de gent que havia arrossegat la vaga d’aquell dia. La congregació davant de la Delegació de Govern de Barcelona al carrer de Mallorca cantonada Roger de Llúria per seguir després Pau Claris i Via Laietana avall amb la intenció d’anar a parar a la Plaça Sant Jaume.
No sé què li deuria semblar a la mare la transmissió que es feia per televisió. S’hi veia una munió de gent que cridava consignes, però els comentaris que en feien els mitjans de comunicació, algun alt funcionari d’ensenyament i, fins i tot, el mateix conseller que titllaven els mestres i professors d’irresponsables, egoistes, poc exemplars la va preocupar. Aleshores em va preguntar si jo hi anava per la tarda. Li vaig contestar que per la tarda no se’n feien.
─Mama! Com és que l’àvia tenia un ventall com aquest? Ella em va dir que era un regal de casament ─li havia dit jo, amb la intenció de distreure-la de les imatges de la televisió.
Era un ventall de color àmbar amb les varetes d’ivori i les plomes de marabú.
─És veritat, nena. Li havia donat la mestressa de la casa on l’àvia feia de minyona, quan li va dir que se n’anava ─em dir la mare i sense deixar de mirar la tele ─: M’has de prometre que no hi aniràs, perquè això pot acabar molt malament. Aquí ja s’han viscut moments així, amb tanta gent pel carrer cridant... Ja n’hi hagut prou, nena...
─No, dona, no. No t’hi amoïnis ─ vaig contestar-li, tot col•locant el ventall al seu lloc i vaig afegir-hi ─: Mama, no m’havies dit mai que l’àvia fer de minyona, on en va fer?
─A Benicàssim. A casa d’uns parents rics que tenien tarongers. La seva mare la hi va deixar allà quan tenia deu anys i va fer primer de mainadera dels nens i després de cuinera. Quan l’àvia es va casar la mestressa de la casa li va dir “Nyas, Doloretes, vint duros i eixe vano perquè fasgues el que vullgues. Teu és. Ara no tens mare, però me tens a mi”. La meva àvia no va entendre mai perquè li va donar el ventall i no el va fer sevir mai per res. El va guardar i quan la mare va comprar la vitrina l’hi va donar perquè l’exposés amb el joc de cafè que l’àvia havia comprat quan la mare era una nena a una casa de plats i olles de la Carretera de Sants. “Txe!, si que fan bonico, sí, ací eixes cosetes”.
Hauria d’haver anat a casa de la mare i acabava de sortir de El Corte Inglés!
Vaig encaminar-me a les Rambles! Havia d’arribar al moll. Volia veure l’estàtua que havien col•locat de Salvat-Papasseit “vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll”. Pobre Salvat, vaig pensar. Davant del mercat de la Boqueria, se’m va acudir entrar. Sols em va distreure la visió d’un pom de flors de molts colors. M’hi vaig aturar i, mentre la mestressa me l’embolicava, vaig despenjar la bossa de l’espatlla per anar a pagar. Una estiregassada em va fer trontollar.
─Torna’m la bossa, nano. Torna-me-la! ─Vaig sentir-me dir a una noi prim, escardalenc, mentre el sacsejava.
─Què diu, dona! Que em veu alguna cosa a les mans? Jo no tinc res ─deia a borbollons.
Em vaig fixar que no tenia res a les mans i els ulls grans i desorbitats els tenia com enfebrats. Semblava el noi de l’escala del Passeig de Gràcia, però no n’estava segura. Estava tan mal vestit com l’altre, però...
─On tens la meva bossa? Digues-m’ho!
El noi em mirava i feia una rialla ensonyada, mentre assenyalava Rambla avall.
Lluny corria una noia tan prima com ell. De sobte li vaig engegar una bufetada.
─Au! Vés-te’n d’aquí, noi! Vés-te’n que cridaré a la policia ─li va dir la dona. I girant-se cap a mi ¬─: No torni a fer mai més el que acaba de fer. El que se li han emportat només són diners i prou, però alguna d’aquesta gent pot dur alguna navalla, un punxó...
Em vaig sentir avergonyida. Semblava que havia fet alguna cosa malament. Plorava. Ara sí que ho feia. Sentia impotència i tristor.
Vaig explicar a la dona que hauria de tornar a casa caminant perquè els diners que tenia els duia al moneder que era dins de la bossa. Amb un somriure amable em va donar cinquanta pessetes i, a sobre, em va regalar el pomet de flors que en valia trenta. Tres dies més tard, no cal dir-ho, els hi tornava desfent-me en agraïments.
En una agència de la Caixa vaig donar de baixa les targetes de crèdit.
No vaig recular. Vaig seguir rambla avall, fins al moll. Flor per flor vaig llençar el pom a l’aigua. Per la mare, per en Salvat, per la florista, per... Uns turistes japonesos em van fer una fotografia...
Al Passeig de Colon hi havien fet tot de restaurants a l’estil de “xiringuitos” i un acabaven de decorar-lo amb una gamba gegant creada per Mariscal. Bevien cervesa i algú me’n va oferir. Amb un somriure la vaig rebutjar, però un cambrer em va dir que havíem de brindar per Barcelona. Vaig agafar un got. Per Barcelona!
Gairebé estava davant la Plaça de Antonio López, Marqués de Comillas, és a dir a Plaça de Correus. Era tard. Havia d’anar a casa. Vaig passar davant de l’edifici dels Sindicats i dubtava si agafar el metro a la Plaça de l’Àngel i fer transbord a Urquinaona i allà la línia ú em duria a casa. Vaig optar per seguir caminant i arribar a la Plaça Urquinaona perquè vaig denunciar el robatori del DNI a la comissaria de la Via Laietana. Van ser quinze minuts. Vint-i-cinc minuts després estava a casa. No tenia clau, però el porter en tenia una del meu pis.
Havien passat vint-i-dos dies. Era ja mitjans de juliol que havíem quedat un grup d’amics a Plaça Real per prendre unes cerveses. Les vagues s’havien acabat i no havíem aconseguit enderrocar la nova llei d’Ensenyament; el nostre col•lectiu era titllat, com en tot el procés de la vaga, d’egoista i incívic... Això sí, hi havia un “víctima” per part del govern. El ministre d’Ensenyament José María Maravall havia presentat la seva dimissió al president del govern sr. Felipe González.
No sabia ben bé què celebràvem quan des d’un carreró va aparèixer un figura prima en excés. En un moment estava al costat meu. Vaig agafar la bossa ben fort. Els meus companys em miraven i no comprenien res.
─Te’n recordes, oi? ─em va dir a cau d’orella.
D’un bot em vaig aixecar de la cadira i amb un cop de geni el vaig empentar.
─Sense empentes, noia! Que jo a tu ni t’he tocat. Et vinc a oferir una cosa. Vine i la veuràs ─em va dir caminant cap al carreró.
Els meus companys de taula no entenien res i algú es va aixecar. Recordo que el vaig aturar amb un “deixa, el conec”.
Vaig seguir el noi prim. Mentre caminava, una ferum se’m ficava a la gola. D’un moment a l’altre vomitaria. Segur.
Un portal de fusta tallada fet malbé estava entreobert. No vaig voler entrar. Va estirar que sortís una persona. Una noia prima duia una bossa de pell marró que la vaig reconèixer al moment.
D’una estrebada ell la hi va treure i me la va allargar.
─És la teva. No duies gaires diners al moneder i no vaig poder fer servir les targes de crèdit ─ em va dir.
Em vaig fixar que tenia els ulls grans i foscos i que la seva gesticulació tenia certa elegància.
─No la vull. No vull res. Queda-t’ho tot. No em fa cap falta. No sé per què he vingut aquí amb tu ─vaig dir pe justificar-me.
─Has vingut perquè tens curiositat, perquè t’has preguntat com és que t’he reconegut. És la primera vegada que robo. No et falta res ─va dir-me. I ficant la mà dins a la bossa─: Què és?
─Una ploma que em van donar impregnada d’una fragància. No és res més ─li vaig contestar estranyada.
El noi se la passava per la cara i somreia.
─Em recorda... No sé...
La noia se li havia apropat i l’abraçava somrient. Li mancaven les dues dents de davant i això que deuria ser ben jove! Un cabell enganxat al cap no va poder amagar-ne el color. Era rossa d’ulls clars i ensonyats. Semblava estrangera. Curiosament em vaig fixar en un fermall de perles que duia encastat a la samarreta de color gos com fuig. Semblava valuosa, la veritat!
Quan tornava cap a la taula, els meus companys brindaven per l’estiu, pel nou curs que hauria de començar al setembre i per Barcelona. Per quina Barcelona brindaven?

Comentaris

  • Enhorabona![Ofensiu]


    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Barcelona, t'estimo, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes de març de 2011.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC


  • BCN t'estimo[Ofensiu]

    Gràcies per participar

    Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el relat, és enviar un correu a l'Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:

    - enllaç directe cap a l'espai de RC on tens penjat el relat
    - nom i cognoms reals (en cas de ser menor d'edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l'Associació)

    Un cop enviat el correu rebràs un acusament de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l'associació...) passaràs a la fase de selecció.

    Gràcies de nou. Cordialment,

    ARC

  • La gran herència[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-01-2011 | Valoració: 10

    Hola Lavínia: El teu relat m'ha deixat enganxat a la pantalla de l'ordinador. Normalment un relat de vint minuts fa que m'aturi un parell de cops. Però la teva "Herència" m'ha captivat. Els que som amants de Barcelona agraïm relats com el teu, emotiu, detallista, realista alhora i sorprenent. Crec que aconseguiràs que molts lectors se sentin identificats amb la protagonista. Aquí en tens u. ah, ahir vaig visitar l'exposició de'n Salvat Papasseit a l'Arts Santa Mònica, preciós, i m'has fet pensar en el monument del Moll de la Fusta i casa seva, al carrer Argenteria. El teu relat ha sigut un complement ideal per aquesta exposició. Una abraçada ben forta i felicitats pel relat!
    Aleix de Ferrater