He caminat per carrers de soledat

del passat. Aquest sembla ser el lema inspirador de tot el poema.

En la primera estrofa recordes. I recordes un passat que planteges més aviat tristoi: "carrers de soledat", molt urbà, amb asfalt i coloms malalts.

En la segona estrofa hi ha un canvi. Seria el que vas sentir en tancar la porta del passat. I descrius unes sensacions de dubte, de quelcom que se t'escapava o que t'agafava d'improvist.

La tercera és una reflexió personal de la situació descrita. Et sents al mig de moltes coses, entre elles de l'esperança (per davant) i de la confiança (per darrera), magnífica presentació d'un sentiment a vegades de temor i que denota que no sempre tenim l'autoconfiança que requerim en aquell moment per a fer el que sigui.

I en l'estrofa següent hi ha una imatge de contrast que podria sintetizar el sentit del poema. Dius: "Fins que em va deturar / el naixement d'una claror anomenada nit". La nit acostuma a veure's o a interpretar-se sempre com el paradigme de la foscor. Però no ho és si, com molt bé dius, un mateix aprèn a veure-hi la llum amagada que conté.

I clous el poema amb tot allò que des d'aleshores sembla que t'ha aportat el pas de la vida, l'experiència vital. La delectació, com molt bé dius, per les petites coses, i la confiança en l'esdevenir, no només el teu esdevenir sinó també el d'algú més.

És, pel meu gust, un poema de gran versatilitat, molt i molt vital, i d'una gran profunditat i sinceritat personal. M'ha agradat i vull felicitar-te, de debò!

Una forta abraçada i no, "La ciutat viu" no és pitjor, ni molt menys, que el quadre.

Salut,

Vicenç

Preciosa barreja la de les paraules claror anomenada nit.
Dóna la sensació d'haver descobert la màgia d'un món que en certa manera ja coneixies, però amb la visió d'uns altres ulls. Amb la mirada d'un cor enamorat...
Realment les imatges canvien de colors i sensacions depèn de com i amb qui es miren.

Una abraçada i molta inspiració!

Un poema on es nota molt l'encreuament de dues ànimes, la teva que passa de l'obscura soledat fins a la claror d'una altra ànima espurnejant. Quina sort que té el teu estimat pel bell homenatge que li fas.

Sota el meu entendre, els tres primers versos de la primera estrofa són impressionants. Genials noia! M'han encantat. (Potser jo hagués acabat l'estrofa aquí, mmm, tinc predilecció pels tercets, diga-li mania, o potser que els aprenents de poetes com jo no en sabem més).

Entre la primera estrofa i la segona ens fas una situació del teu estat abans d'iniciar el camí del futur amb companyia. I llavors en el següent, i en sis versos ens expliques la situació emocional que paties, desig del cor i la manca de seguretat de sentir-se corresposta, imagines històries ..., vaja el què fem tots quan estem desemparats emocional ment. Una petita apreciació, si m'ho permets, suposo que ha de ser un error de col·locació de la preposició del tercer vers jo el posaria en el quart. D'aquí destacaria l'estat de solitud del devanir del dia a dia, vas per camins, passeigs, i finalment per avingudes, mmm, cada cop més gran la solitud? Li dones un aire melangiós, ..., m'agrada perquè ho fas utilitzant el passat.

I llavors ens parles del qui t'ha captivat, encisat, tret de l'autopista de la solitud. Oh, aquí t'has superat xicota, tot i que el segon vers és una mica llarg estèticament parlant, no hi sobra res. Preciós. I llavors poses paraules de la persona que t'ha atrapat, uau, noia. "Chapeau"!

I ens clous el poema de manera magistral, donant-nos la visió que tens de la vida, les sensacions en les que estàs immers (la visió dels infants t'entendreix, mmm, benvinguda al regne de la dolçor), ..., aquí crec que has arrodonit el poema trobant el camí, el carrer per compartir, mmm, em trec el barret.


Ohcapità.