No puc, malgrat tot, discernir-te

Un relat de: Aquàtica

No puc, malgrat tot, discernir-te
Malgrat la claror entre tanta ombra
Sense vel, sense recança
Encara un vidre inexistent...

Una veu sobre tants silencis
La calor desfent el gel
Sense teranyines, sense odis
Encara els ulls oberts al vent...

La teva imatge, ben dibuixada
Mesclada entre cares difuminades
Sense cortines, sense judicis
Encara la pell al sol ardent...

Emets senyals fortes i clares
Com l'abella fa fiblades
Però estic inert, mort, submergit
I es per aquest neguit d'oblit que
No puc, malgrat tot, discernir-te

Comentaris

  • Misteriosament eteri...[Ofensiu]
    Maragda | 28-05-2005

    De tots els poemes que tens aquí aquest és el que més endins m'ha frapat. Traspúa una essència torbadora plena de misteri... Preciós!
    Felicitats!

  • Magnífic, Aquàtica![Ofensiu]
    Sàtira (l'autèntica) | 09-05-2005 | Valoració: 10

    Seré una bleda però aquesta poesia la trobo preciosa. La primera estrofa és genial. Crec que és la millor de les que he llegit.

  • mar - montse assens | 28-02-2005 | Valoració: 10

    (és massa tard i estic cansada)

    però no podria adormir-me
    sense llegir un poema

    i els teus, aquesta nit,
    formaran part dels meus somnis.

    i, ben bé no sé el que has dit
    somni-poesia / poesia-somni

    m'agraden els teus poemes!

    una abraçada

  • No sóc[Ofensiu]
    Biel Martí | 02-12-2004 | Valoració: 8

    No sóc ningú comentant poesia i molt menys valorant-la, per això seré curt i sense gaires històries et diré que de les quatre que tens penjades, aquesta és la que m'ha agradat més.

    Biel.

Valoració mitja: 9.33

l´Autor

Foto de perfil de Aquàtica

Aquàtica

12 Relats

35 Comentaris

22752 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona ara fa uns quants anys sota el sol d'estiu. M'he criat amb una infància senzilla i sense traumes ni grans esdevenirs. La fantasia em contagia i m'alça del terra en tardes càlides i tranquil·les. Escric poesia sense ser poeta, escric per què m'agrada, perquè m'ajuda a sentir un altre cop o a fugir, o a imaginar...

L'amor pel mar m'ha fet posar-me aquest pseudònim, el mar en calma, el mar esbraonat...

[El quadre de la fotografia és sobre el poema "La ciutat viu", i és un honor que m'emocionà en veure'l, malgrat valgui més el quadre que la poesia. Gràcies, Montse]